23 mayo 2008

Un altra del professor Jones

Tararára, tarará, tararára, tarara,ra,ra, tararára, tarará, rarára, rarára, rará, rará. Més o menys esta és la cançoneta que John Williams va crear per a Indiana Jones, i segur que tots vosaltres l'heu cantada més d'una vegada. Es un dels himnes de la meua adolescència. Si baix flipar entrant per primera vegada en el "hiperespacio" de la mà de Han Solo, he de confesar que també em vaig amagar darrere de la butaca del cinema quan el professor Jones va traure el "látigo" per primera vegada. I és que Harrison Ford em va obrir els ulls d'un món inesgotable per a mi, el del cinema. Després ja vaig coneixer la resta, i clar quan has vist en acció a Bogart, Stewart, Gable, Grant, Tracy, Brando, Newman, Peck, Connery, o Redford (per citar només als clàssics nordamericans)doncs clar , veus que Harrison Ford no passará de ser Indiana Jones. Però aixó a ell ja li va bé, no de bades encara, als seus 65 anys, continua fent eixe paper. Un paper que li cau com un guant. Ahir vaig veure l'última entrega de la nissaga del arqueòleg aventurer, i vaig gaudir del seu treball, i vaig tornar a riure i a patir amb tot el que George Lucas ha parit.
Amb el seu nas tort i amb le seus canes, Harrison Ford continua seduint des de la pantalla. Tal vegada ha necessitat 16 dobles per fer la pel.lícula, però el cinema és aixó "truco del almendruco". I molt d'aixó té Indiana Jones y la calavera de cristal . Es tot un embolcall d'aventures, un corta i pega digital, quart i meitat de maquetes, i més de roins i bons, de tresors i "justicia poètica". Un conte clàssic on fins i tot hi ha qui veu alguna cosa més. "La vuelta de tuerca" del tot-poderós Steven Spielberg que ja camina entre altres dimensions.