26 septiembre 2006

Cerrado por vacaciones

Alguien dijo que los últimos serán los primeros. Pues me ha llegado la hora del sprint final con adelantamiento.Todos vosotros ya habeis disfrutado del descanso del guerrero,ahora me toca a mi.
27 de septiembre y por fín me voy de vacaciones. Por delante un mes largo. Corto según como lo mires. Muchos de vosotros a estas alturas del calendario ya sabeis que me largo 25 dias a Argentina y Chile, este es el motivo por el cual cierro el chiringuito bloguero. Pero como sé que muchos de mis ávidos lectores necesitan de mi carnaza literaria y espiritual, prometo escribir algo de mi aventura si me tropiezo con el señor Internete por aquellos pagos.
Como habeis podido observar, estas dos últimas semanas el blog ha estado un poco abandonado. Mea culpa. Mi cabecita no ha dejado de dar vueltas y eso me ha quitado tiempo para dedicarle a otras cosas. Espero desconectar entre esos paisajes del fin del mundo, desbloquear mi disco duro, relajarme, cargar las pilas, respirar aire puro, beber cerveza entre desconocidos, escuchar historias interesantes, aprender de lo que la vida en este nuevo momento me ofrece, y en fin todas esas cosas que valen la pena. Resumiendo en una sola palabra: VIVIR. Así en mayúsculas.
Y mientras dura este intermedio, por favor, no me cambien de canal. Nos vemos a la vuelta.

14 septiembre 2006

Insatisfacción laboral

Todavia estoy a tiempo de.... Este run-run de cabeza, por lo que veo, nos trae locos a los trentañeros. No encuentro la explicación, pero lo veo constantemente a mi alrededor. Parece ser que estamos insatisfechos con nuestro trabajo. O no es lo que pensabamos, lo que nos habian dicho, o las esperanzas puestas se han quedado en el camino.
La mayoria de nosotros lleva una media de diez años de vida laboral y creo que ahí, en ese momento llega esta crisis, esta desilusión del careado "que hago yo aquí" o "yo no quiero estar así para el resto de mi vida". Y la lista que en estos momentos tengo en la cabeza no són de uno ni dos,ahora mismo hago un rápido recuento y me salen siete nombres. Hay de todo. Quien se aventura y decide empezar de cero montándose un negocio nada menos que en Bogotá, cuando los de allí se vienen para acá, o quien cambia la empresa familiar por las exportaciones al tercer mundo. También está quien decide dejar de ser "jefecillo de oficina" para probar suerte en algo más creativo, o quien renuncia al codiciado puesto de funcionario. Y por último una de las opciones más envidiadas, quien se pone el mundo por montera y abre un hotelito con encanto, o una granja ecológica lejos del mundanal ruido.
¿Que nos pasa? En el resto del mundo occidental esto es normal. Nadie está más de diez años en un mismo trabajo. La rotación de un sitio a otro es normal. Pero aquí el concepto es diferente, se supone que cuando consigues "poner el huevo" hay que aguantar hasta la merecida jubilación, aunque la vida te vaya en ello.

Yo no veo mal una opción , ni la otra. Eso sí, hay que intentar ser consecuente con uno mismo, analizar pros y contras antes de cualquier decisión, dar gracias cuando se han merecido, y nunca, nunca lamerle el trasero a nadie ( estoy hablando del amibente laboral, luego en casa cada uno hace lo que quiere).

El riesgo está en los dos lados . Tanto en el que decide continuar con un trabajo, como en el que lo deja para empezar otro. Ser currante es parte de nuestra vida, no hay vuelta de hoja. Pero lo que estoy segura es que ir con una sonrisa y con el positivismo de Van Gaal facilitan el dia a dia. Pero no olvidaros de lo que dijo Oscar Wilde : El trabajo es el refugio de los que no tienen nada que hacer.

12 septiembre 2006

Com està el patí, xatos.

Atacado a perdigonazos en Fuenlabrada (Madrid) un ex concejal del PP
FUENLABRADA (MADRID), 12 (EUROPA PRESS)

El ex concejal José García Rodríguez, uno de los tres ediles que abandonó el Partido Popular (PP) de Fuenlabrada junto a su antiguo portavoz, Juan Barranco, fue atacado ayer a perdigonazos cuando se encontraba repartiendo publicidad en el municipio junto a otros militantes de su formación, denominada Demócratas Populares por Fuenlabrada.
Según explicó el propio Barranco, la agresión produjo a su compañero de filas "una herida en la espalda de un centímetro de diámetro" por la que sufrió una "abundante" hemorragia y "la destrucción de varios tejidos".
La agresión, que fue denunciada por García Rodríguez en una comisaría de la Policía Nacional de Fuenlabrada, se inserta en los "ataques" que, según Barranco, están sufriendo los componentes de su nuevo grupo político desde su constitución.
"Parece que somos molestos a alguien que no desea que se nos vea en la ciudad", explicó el dirigente político, quien aseguró que su partido continuará con su "trabajo de información a los ciudadanos y de oposición política en el Ayuntamiento, a pesar de todas las dificultades".
Los concejales Juan Barranco, José García Rodríguez y José María Díaz de Tudanca abandonaron en julio el PP de Fuenlabrada por desavenencias con la dirección regional del partido.

06 septiembre 2006

La tieta


Ara que ja sé penjar fotografies no puc deixar de passar cap dia més sense deixar constància en el meu blog de les tres meravelles que veieu ací al costat. No cal dir,que són els meus nebots. Molts de vosaltres ja esteu farts de sentirme parlar d'ells, però és que no puc evitar-ho. Si el meu instinte maternal està baix mínims, el de tia el tinc que trenca els gràfics de les estadístiques. I sé de bona fe, que estos últims mesos més de tres i quatre de vosaltres ( l'últim xiquet va naixer ahir mateix)heu tingut també esta sensació de la que parle. Ès còmode. Disfrutes d'ells com els seus pares, però dormint huit hores. Els cantes cançons, els contes històries, però mai tindràs que esbroncar-los, per tant mai seràs el roïn. Encara que mirant-los be, no m'importaria gens adoptar-los per un temps. I és que no et pots negar a tindre al braç a Tomás quan s'agarra a la cama i et mira des d'allà baix amb mig somriure. Tomás és un dels bessons, el que està a la dreta. És molt bon xiquet, i té molta "paxorra", el que farà que arribe lluny. L'altre bessonet és Mario, el dels dits dins de la boca. La questió és tindre alguna cosa per anar rossegant. Este és un bitxo, camina a tota llet, es passa el dia fent el soroll que ell pensa que fa el lleó, encara que l'animal siga un ratolí. I ho fa tan fort que de vegades es queda com afònic. I l'altre és el meu fillol. Sergi, el major. El rei destronat de la casa. Quan era tot pe a ell , van arribar els altres a demontar-li la paraeta, i clar aixó s'ho té que cobrar. i com? a patades, punyades, ...a la mínima i disimulant, els porta fregits. Però és tan guapo, mireu quin ulls més blaus. Clar, ha eixit a la tia. Jo sé que sóc la seua tieta preferida. Li agraden molt els meus contes i es mor de vergonya i de risa a la vegada quan li faig un moviment amb les celles que li agrada molt. Be, crec que vaig a parar de babejar. A més segur que ningú està ja llegint-me. Be, si , espere que al menys la meua germana i el meu cunyat, es a dir, els responsables "de per vida" de les criatures. Glup! com sona aixó.

05 septiembre 2006

El Móvil

Apareció el teléfono móvil y con él se abrieron las mil y una posibilidades. Posibilidades de no localizar al sujeto en cuestión a quien llamas. Estupendas posibiidades para los profesionales del escaqueo, los adolescentes que hacen campana en el instituto, los oficinistas y funcionarios con derecho a dos horas de almuerzo,los maridos infieles, las mujeres con amantes (observar la pequeña diferenciación),etc. En fin, que eso de estar localizable sin un hilo que nos ate a un espacio fijo fue la revolución. Con el telefono móvil la libertad pasaba a ser absoluta, y mentir sobre la localización de cada uno era fácil, muy fácil.
Pero todo veneno tiene su antidoto. Y las mentes pensantes trabajan y trabajan para que las leyes y las trampas se retroalimenten.
Así que ya sabeis, si quereis localizar a alguien y averiguar si está donde dice, o si dice donde no está, apuntaros esta dirección :

www.teapetece.com/moviles

Sólo hace falta escribir el numero de teléfono de la persona que buscas. Pero pensar que a vosotros también os pueden localizar.

04 septiembre 2006

Avanç


Sóc una crak, esta és mi primera foto publicada sense cap ajuda de ningu. Jo a soletes, con estas manitas. La veritat és que des de la meua ignorància tecnologica sé que vaig aconseguint metes. Estic molt orgullosa de mi mateixa. Pasito a pasito vaig aprenen dins d'este món alie. Deu ser que sóc molt cabuda i cuando me pongo, me pongo. La foto no és res de l'altre món, la vaig fer l'estiu passat a Zanzibar, però és la que tenia a mà dins d'una carpeta d'arxiu. Les meues germanes i germanets estaràn també sorpresos d'este avanç. Que xuliiiiiii!!!

31 agosto 2006

Envidia.

! Qué bonito es el amor cuando empieza ! Tengo un amigo que siempre que ve a la típica pareja en el momento "punto de almibar" repite exactamente esa frase. Sé que es pura y sana envidia. El también lo sabe, claro. Pero hoy he sentido esa envidia con todas sus fuerzas. Me he sorprendido envidiosa perdida. Os explico. Estoy siendo testigo mudo de una historia de amor. Pero de una historia de esas bonitas, de esas que te apetece que te pasen a ti. Vamos, que pagaria por ser la protagonista.
No es la típica historia de chico conoce chica, quedan, van al cine, a tomar una copa, y bla,bla, bla, hasta que se juran amor eterno. No, no. Esta es una historia de amor imposible, hasta que por lo que veo, se está volviendo posible. Y claro, eso es lo que hace que sea envidiable. Es una historia llena de dificultades, de terceras personas en juego, de distancias físicas, de decisiones angustiosas, de jugartela porque así te lo pide la cabeza y el corazón. Y es una historia que llega cuando los trenta y muchos te hacen plantearte las cosas gordas de la vida. Es una historia de amor de novela. Ni yo, ni nadie,ni creo que tampoco ellos, saben qué va a pasar. Pero ya os digo que está valiendo la pena.
Y siento envidia de lo que veo, de lo que se dicen, de lo que sé que sienten. Envidia de ver como una sonrisa se puede dibujar de oreja a oreja 24 horas al dia. Envidia de todos esos mensajes, emilios, y llamadas eternas que no són para mi. Envidia de no ser mis oidos los que escuchen que alguien está dispuesto a dar la vuelta al mundo si yo soy la meta. Envidia de no poder sufrir y llorar por amor. Envidia. Sana, pura y terrenal.

30 agosto 2006

Los secretos de la CNN

Presentadora de CNN retransmite por error desde los servicios

Washington, 30 ago (EFE).- EEUU ahora sabe que la presentadora de CNN Kyra Phillips adora a su marido y cree que su cuñada quiere controlarlo todo, ya que lo contó en directo desde un servicio por error, mientras la cadena emitía un discurso del presidente George W. Bush.
Bush prometía desde Nueva Orleans que su país responderá mejor a cualquier desastre en el futuro, en el primer aniversario del desastre producido por el huracán "Katrina", cuando por encima entró la voz, llena de eco, de Phillips.
"La mayoría de los hombres son unos cerdos. Yo tengo mucha suerte en ese sentido. Mi marido es guapo y una persona cariñosa de forma genuina, sabes, sin ego, *sabes lo que digo? Simplemente un ser humano apasionado, compasivo y estupendo, estupendo. Ellos existen. Existen. Son difíciles de encontrar, sí, pero los hay por ahí", comentó.
Al fondo se oyó la voz de su interlocutora, no identificada, y el abrir de un grifo, mientras Bush seguía su perorata, prácticamente ininteligible por la confusión de ruidos.
Phillips continuó: "Los hermanos tienen que ser protectores, excepto el mío. Yo soy quien le tengo que proteger".
"*De veras?", le preguntó la otra.
"Está casado, tiene tres hijos, pero su esposa quiere controlarlo absolutamente todo", respondió Phillips, sin pelos en la lengua.
"*Kyra?", se escuchó en ese momento. Era otra voz de mujer. "Sí, cariño", replicó la periodista. "Tu micrófono está encendido. Apágalo. Has estado en directo", le advirtió.
Daryn Kagan, otra presentadora de CNN, entró inmediatamente al aire para hacer un resumen apresurado del discurso del presidente.
La cadena posteriormente emitió una declaración en la que explicó haber tenido "problemas con el sonido" durante el discurso. "Pedimos disculpas a los televidentes y al presidente por los trastornos ocasionados", afirmó CNN.
También envió un mea culpa formal a la Casa Blanca. Cuando entró al aire tras la transmisión, Phillips se disculpó "por un problema que tuvimos con los micrófonos", según lo describió.
No se sabe si ya hizo las paces con su cuñada. EFE

28 agosto 2006

la noche de los girasoles

Hacer algo por primera vez es difícil. Pensar en mil cosas diferentes y vereis que tengo razón. Pues después de ver esta pelicula, La noche de los girasoles, sigo más convencida y además me saco el sombrero delante del director. Es su opera prima y tendrá errores, peró a mi me ha gustado y me ha mantenido el interés desde el primer minuto al último. El cine tiene mil trucos y mil envoltorios para adornar el asunto y que brille, pero la narración pura y dura del cine , contar la história y que te llege, es harina de otro costal.
Pues Jorge Sanchez Cabezudo, un guionista de series de televisión, para mi que lo ha conseguido. La película es una mezcla de cine negro con drama rural. Un semigenero, por ponerle un nombre, que ultimamente ha dado ejemplos bastante buenos. Si habeis visto La vida que te espera de Gutierrez aragón (con Luis Tosar y Marta Etura) sabeis de lo que hablo.
No voy a contar de que va la história , mejor entrar al cine y disfrutar paso a paso de todo lo que va pasando en la pantalla. Si contaré que los personajes són acertados en el casting, aunque Carmelo Gómez esta vez me ha dejado fria. No sé si es culpa de él o del personaje que entra muy a trapo en la segunda parte de la história.
Pero la verdad es que la trama está bien llevada y la história me gusta. Lo dicho, hay que darle el voto de confianza a este chico.

25 agosto 2006

Mordiscos de bajo coste

El término open jaw (en inglés, mandíbula abierta) se emplea en la jerga de las aerolíneas para describir aquellos vuelos con diferentes aeropuertos de llegada y de regreso, donde parte del recorrido se hace por tierra o por mar (tramo surface), o mediante otro vuelo con diferente reserva. La fórmula permite disfrutar de precios similares a los de los billetes cerrados de ida y vuelta, y viajar entre dos puntos muy distantes sin preocuparse de regresar al aeropuerto de llegada, lo que la hace idónea para los viajeros independientes. Con Iberia, por ejemplo, un billete Madrid-Buenos Aires, Nueva York-Madrid, con un mes de intervalo entre las fechas de salida y de regreso, cuesta unos 1.200 euros, tasas y cargos incluidos.
- www.iberia.com.

Aunque en rigor no se trata de vuelos open jaws, las aerolíneas de bajo coste ofrecen la posibilidad de diseñar viajes baratos a la carta por Europa jugando con los mejores precios por trayecto de diferentes compañías. Por ejemplo: Madrid-Londres, Glasgow-Roma, Venecia-París, París-Barcelona, con vuelos de Easyjet y Ryanair por unos 120 euros en total (viajando en noviembre), con tramos surface para visitar Inglaterra, Escocia, Italia y Francia.
- www.easyjet.com.
- www.ryanair.com.

Cóctel de vuelos
Los billetes open jaw se pueden combinar con los bonos o airpasses para viajar en avión dentro de un mismo país o un grupo de países cercanos ahorrándose hasta un 60%. Casi todas las aerolíneas ofrecen este servicio para viajeros no residentes en el lugar de destino, y los grupos de aerolíneas como Star Alliance, One World, Qualiflyer y Sky Team tienen bonos conjuntos, como el African Pass o el Asia Fare, que permiten planificar rutas continentales con paradas en varias ciudades.
- www.staralliance.com - www.oneworld.com. - www.qualiflyer.com. - www.skyteam.com.

17 agosto 2006

Desglaç.

Tot el dia que veig les teues parpelles,
com persianes que amaguen intimitats i secrets.

Dorms, i és ara quan et mire.
Descanses, i és ara quan puc tancar jo també els ulls.

Perquè no voldria desconectar-me del teu alé
ni deixar de caminar al ritme del teu batec.

Fes-me l'ullet,
encara que siga amb la distància prudent dels que no es coneixen.

09 agosto 2006

Una ullada al temps

Hui és el meu aniversari, i enguany m'han fet un regal molt especial. M'han regalat un exemplar del diari Pueblo del dia que vaig naixer, el 9 d'agost del 1968. I la veritat és que fer una ullada al món, via paper imprés, eixe mateix dia que vaig arribar ací baix, té molta gràcia. El periòdic està prou ben conservat, tot i el color groc del paper, algunes pàgines trencades pel pleg del diari, i l'oloreta a vell. En aquell moment el director del diari era Emilio Romero, i el preu del periòdic, 3 pessetes.
Precisament el valor dels diners és una de les coses que més m'han sorprés. Com ha pujat tot des d'aleshores!. La publicitat et sorprén : pisos en els millors barris de Madrid a un milió i mig, 15 dies de vacances a Cullera , 4.200 pessetes, una setmana a Palma, 2.700, i la càmera Kodak Instamatic 25 ( que tenien tots els nostres pares) valia 720 pessetes.
Pel que fa als continguts de les noticies, eixe dia la primera pàgina era per a una brega de carrer en Miami que acaba amb tres negres morts i molts ferits. A finals de la dècada dels 60 el racisme encara és als Estats Units un tema espinós i es continua lluitant per la igualtat. Dels Estats units també arribava la crònica per telex ( mare de deu, on estava Billy Gates? ) enviada pel corresponsal Jose Maria Carrascal, parlava sobre la candidatura republicana de Nixon.
Després ni han moltes coses molt curioses. Cal fer una mirada a la cartellera de cine ( Doctor Zhivago,El Planeta de los Simios) , i a la del teatre (Carmen Sevilla, Andrés Pajares) per vore el panorama cultura d'aquell país. I també fer una ullada a seccions del diari com ¿Busca usted su otra mitad?. Mireu l'anunci seguent:
"Soy una chica de 20 años y solicito correspondencia con chicos de 22 a 25 años que sean formales y modernos, pero no yeyes. Aunque considero que la vida hay qye vivirla según las circunstancias que ésta se nos presente"
Tot aixó passava ací el dia que vaig decidir dir "Ací estic".

03 agosto 2006

Dies per a l'oblit.

Hui ha sigut un d'eixos dies que no hauria d'haverme alçat. Pel matí he desaprofitat el dia, vull dir, que no he fet res del que tenia pensat fer. Es més, ni tan sols tinc la sensació de desaprofitar-lo en el meu propi profit, es a dir, deixar passar el matí tombada al llit llegint la novel.la. Després he dinat fatal, i a mi aixó ja em possa de mala llet. No suporte dinar malament quan es pot evitar. I per arredonir l'equador del dia, a les dos en punt, explosió de gas a Alacant. Ja sabia el que m'esperava. Però al cap i a la fi, feina és feina, i en estos casos de tragèdies ja se sap con va el treball dels curritos. Però damunt tenia que fer un fals directe, es a dir, em tocava donar el careto en pantalla, i justament hui era un d'eixos dies que saps de que pie cojeas, i et sents horrible, i estàs horrible. En fi, acaba la jornada laboral ja passada la mitjanit i és quan t'en adones que ni berenar , ni sopar, tan sols un forat a la panxa que ja no té solució. I tampòc has pogut parlar amb qui voldries, i ja és massa tard per fer una telefonada, i ara a qui li conte tot açò? Una merda de dia. No sé si hauria d'haver consultat el meu horòscop, haver llegit que dien els núvols o quidrar a Ruppert te necesito!!. No ho sé. Però m'en alegre que haja acabat per fi este maleït dia. I és que mai m'ha agradat el número tres.

02 agosto 2006

Mirades d'Africa.

Ens miren amb els ulls eixamplats de tant fixar-se en l'horitzó infinit de l'oceà. Ens miren amb l'últim alé que els queda. Ens miren en tocar terra, en una platja que és per a ells el rebedor del cel, després de fugir de l'infern. Ens miren des de la pantalla dels nostres televisors, i han aconseguit que siga èsta l'única imatge dels informatius que m'ha arribat al cor i a la consciència.
I em sorprén, i em fa reaccionar el fet de que una cosa així m'arribe a conmocionar. Perquè acostumats a treballar en mitjans de comunicació, on les desgracies les mesurem com mercaderia, els periodistes deixem moltes vegades de valorar el dolor alié.
En tan sols dos díes tenim 28 subsaharians morts a les costes de El Aaiún, 172 desembarcats i mig morts a Tenerife, i 76 rescatats per un pesquer en aigues del Atlàntic. I així dia rerre dia. Són les pateres o els cayucos , dona igual el nom, són este especial pont aeri Africa - Espanya , versió aquàtica, que m'avergonyis de ser europea.

31 julio 2006

L'Agost

El meu aniversari. El Misteri d'Elx. Les noticies que no són noticia,però que omplin els buits dels informatius i els periòdics. La faringitis típica de l'aire condicionat. Les cues al peaje, als restaurants i al Mercadona. L'aigua de la mar calenta com pixum. Els sopars a les terrasses. El final de les rebaixes. La calor, alta, però al cap i a la fi, justificada, perquè estem al mes més càlid per excelència. Els relats d'estiu dels escriptors dels diaris. La visita dels amics de fora que sempre cauen per ací, coincidint que tenim la sort de viure a la platja. La reserva dels llibres de l'escola. La baixada de la informació política i institucional. Les vacances del jefe, yupi!!. El buitreo de Los Rodriguez. El millor mes per traballar sino fora perque a l'altre costat dels telefons no trobes a ningú. Les festes d'agost a tots els poblets. La fugida dels veins, per fi silènci a l'edifici. I la nit més càlida i estrellada, la de Sant Llorenç.

26 julio 2006

Goig i patiment.

Hi ha que patir per amor encara que siga una vegada en la vida. Crec que ès l'únic accident emocional que ens fa sentir vius de veritat. ( Hi ha un altre que ès el fet de parir,però clar este està reservat només a la meitat de la població ) A lo que ibamos.
Parle de patir,patir. De pensar que el món sense ell s'acaba, que si no és ell no serà cap altre. De tindre dia rerre dia l'estomac tancat, i el cap embotat de tant de pensar en culpes i perquès, en el que he fet i en el que he deixat de fer. De plorar de ràbia fins buidar-me tota per dins. Tot este raonament (totalment personal i que més d'un no compartirà) ve arran del llarg camí de sofriment que se l'obri al davant a una amiga meua que ara mateix està en aixó de desfullar la margarita ( el que té la margarita a la mà , i per tant la decisió és ell, clar). La seua història em recorda tant a la meua....Però vos assegure que tornaria a passar i a patir dia a dia sense cap dubte.Perquè si un dia arriba la fi, però la història ha sigut el més meravellós que podies imaginar, no cal que diga que el patiment ha pagat la pena. Algú, que ara no m'enrecorde qui és, va dir que "por no sufrir, corres el riesgo de no gozar" i estic absolutament d'acord.
Hi ha milers de històries de parelles que s'han conegut de jovenets i fins a hui, "y así pasen muchos años". M'en alegre molt, però s'han perdut una part d'esta història. Ja sé que motls direu que exagere, però és la forma de revenja dels que hem patit el desamor. I a més nosaltres podriem inspirar un Tolstoi, un Austen, un Flaubert...ells no. Ara en serio. Continue pensant que encara que siga una vegada s'ha d'estimar fins el límit, fins allò irreal, i quan vinga el bac, tirar-te tot a l'esquena i deixar que el temps torne a restablir l'ordre planetari particular. Però fins que arribe eixe dia vindràn altres on la ràbia, el dolor i l'odi, seràn el teu primer plat, el segón i les postres. I al mateix temps et sorprendràs escribint en el teu cap diàlegs fictícis per quan arribe eixe dia en el que penses ell et telefonarà ( i que mai més vindrà) . Perquè l'amor és al final una mala passada. Quan no ve quan toca, no és queda el temps que tu dessitjaries. L'amor depèn de dos, i dos són massa en este món tan xicotet.
Jo sóc de les que pensa que si ja l'has conegut, i no ha pogut ser, c'est la vie. També vos dic que m'agradaria estar equivocada.

PD: per a qui sap que va dedicat este escrit, ANIM !

19 julio 2006

El pre-viatge

Hui he fet la reserva del viatge d'enguany. I automàticament m'han entrat els nervis. No sé si hauria d'estar acostumada, però crec que esta primera etapa és imprescindible per disfrutar d'alló que t'espera. Perquè el viatge comença en el moment que tries el lloc, i no quan pugues a l'avió. Fins i tot, el fet de triar un o un altre destí per a mi ja és enlairar-te, tot i que siga amb el pensament. Gaudir del fet de bucejar per Internet buscant informació, , d'anar fent llistes de tot alló que necessites, de buscar pels armaris objectes insòlits que estàs desitjant tornar a utilitzar ( els prismàtics, un gorro, unes camisetes tèrmiques), dibuixar un mapa i anar traçant tot el recorregut...Es com preparar el cos i la ment per a fer d'eixe viatge el jupetí de salvament de tot un any.
I no importa si has decidit fer el camí de Santiago, coneixer Els Monegros, o creuar els EEUU de costa a costa. El que és imprescindible és l'actitud. Estar obert a noves experiències, a descobrir que el món no s'acaba, a coneixer gent nova, i a confirmar que la vida del teu jefe és segur prou més aborrida que la teua, tot i que ell cobre molt més que tu. Fint i tot este temps anterior a l'escapada l'aprofites per triar un llibre prou seductor com per emportate'l com company de viatje, o carregar el MP3 amb la música adient a eixa nova aventura.
Me'n vaig el dos d'octubre, tinc per davant dos mesos molt especials. Si viatjar té alguan cosa de naixement ( com diu el gran viatjer Javier Reverte) , jo ara estic preparant el part.

13 julio 2006

la tarjeta

Mi tarjeta de crédito se ha suicidado. En un descuido se lanzó desde el bolso, y mientras caía le oí decir: ! Basta! !Abajo el capitalismo! !Volvamos al trueque de los kibutzs!
Se ve que al nacer en su oficina bancaria-nido le dieron el cambiazo. Ella queria ir a parar a un hogar comunista. Que la tuvieran durmiendo entre la suave piel de la cartera hasta que llegara el momento de algun improvisto, y tuvieran que abusar de ella con lágrimas en los ojos. Y sin embargo ha ido a parar a mis manos, la perfecta consumista que todo lo paga con este trozo de plástico.
Pero para mí la tarjeta no es solo un modo de pago, ella es tu fiel compañera en momentos de debilidad. He llegado a la conclusión de que es terapéutica y anestesiante. Y tiene una efectividad comprobada al 100% en materia de mal de amores y en rabietas profeionales varias. Tienes un mal día y te aseguro que eso lo arregla un buen achuchón a la banda magnética.
Eso sí, no te olvides de poner una cantidad límite. Sino los efectos secundarios serán algo más que un simple dolor de cabeza.

07 julio 2006

Por i ràbia.

Hui he pujat a un tren de rodalies. Anava a Elx i he baixat en el túnel subterrani de la baixada del Parc Municipal. Supose que estos dies cada persona que ha baixat ací ha sentit, como jo este matí, la por i l'angoixa. No hem vist cap imatge als informatius de l'interior del túnel de Jesús,les hores posteriors a la tragèdia del dilluns, però ahí baix , una simple mirada al voltant no deixa lloc a la imaginació. Et venen mil imatges al cap, i la reacció química no es fa esperar. No crec que cap persona estos dies , agarrant el metro, no haja notat els ulls humits i la pell eriçada. I al mateix temps, un intens sentiment de ràbia.
Este matí havia llum , però no m'ha calgut imaginar l'oscuritat al metro de València. Les parets humides i relliscoses del túnel se m'han representat com l'antesala de l'infern. I les vies, llargues i infinites, m'han fet arribar els crits desesperats, l'angoixa desfermada i el soroll de la gent fugint de l'horror. Jo no vaig a parlar ací ni de causes , ni de culpes. Ni de suposicions, ni de "però és que si.....". Ni del discurs artificial i oficial , ni del discurs fàcil de l'oposicició. Supose que ja sabeu tots el que pense. Som gent del carrer , i a la gent del carrer ens agrada trobar metge quan estàs malalt, i vore a l'endemà, que ens han arreplegat el fem de la porta de casa. Però el que va en cotxe oficial no sap, ni vol saber, si el metro arriba on té que arribar, i si a la guarderia del seu barri hi ha plaça. Però senyores i senyors en el camí s'han quedat 42 víctimes. Estem en l'anomenat primer món, i no pot ser , que la ciutat-aparador de Calatrava i Norman Foster, amague a 8 metres sota terra les misèries d'uns pressupostos que no arriben on haurien d'haber arribat.

04 julio 2006

L'autoestima

Feia temps que no em passava, i ara de colp, un altra vegada eixa sensació. Es una tontería, però et cal de tant en tant per sentir-te viu. Parle de quan notes alguna cosa especial amb un desconegut. No hi ha cap relació, només saps d'ell que coincidixes al mateix lloc de treball. Segurament l'has vist des de fa mesos, però és ara quan l'has mira't. Fa dies que creuem un timid "hola", un dolç "adeu" , uns ulls que busquen, i unes mirades que es troben. No saps res d'ell, és més, fas cabàles de com serà, i t'inventes de pas alguna història. Calcules la seua edat, el mires de reüll per veure si trobes alguna pista, nugues els detalls d'una pulsera de cuir, d'una motxilla de determinades característiques. Jugues amb ell sense ell. Però mai donaràs el pas. Es la maleïda vergonya. Però al cap i a la fi, és divertit. Fins i tot fas la xorrada d'anar a per alguna cosa que no necessites, a parlar amb alguna persona que està prop d'ell, simplement per mirar amb la cua de l'ull, i confirmar que està miran-te. Xute d'autoestima en vena. I a més , no faig mal a ningú.