Dies per a l'oblit.

Hui ha sigut un d'eixos dies que no hauria d'haverme alçat. Pel matí he desaprofitat el dia, vull dir, que no he fet res del que tenia pensat fer. Es més, ni tan sols tinc la sensació de desaprofitar-lo en el meu propi profit, es a dir, deixar passar el matí tombada al llit llegint la novel.la. Després he dinat fatal, i a mi aixó ja em possa de mala llet. No suporte dinar malament quan es pot evitar. I per arredonir l'equador del dia, a les dos en punt, explosió de gas a Alacant. Ja sabia el que m'esperava. Però al cap i a la fi, feina és feina, i en estos casos de tragèdies ja se sap con va el treball dels curritos. Però damunt tenia que fer un fals directe, es a dir, em tocava donar el careto en pantalla, i justament hui era un d'eixos dies que saps de que pie cojeas, i et sents horrible, i estàs horrible. En fi, acaba la jornada laboral ja passada la mitjanit i és quan t'en adones que ni berenar , ni sopar, tan sols un forat a la panxa que ja no té solució. I tampòc has pogut parlar amb qui voldries, i ja és massa tard per fer una telefonada, i ara a qui li conte tot açò? Una merda de dia. No sé si hauria d'haver consultat el meu horòscop, haver llegit que dien els núvols o quidrar a Ruppert te necesito!!. No ho sé. Però m'en alegre que haja acabat per fi este maleït dia. I és que mai m'ha agradat el número tres.