Ens miren amb els ulls eixamplats de tant fixar-se en l'horitzó infinit de l'oceà. Ens miren amb l'últim alé que els queda. Ens miren en tocar terra, en una platja que és per a ells el rebedor del cel, després de fugir de l'infern. Ens miren des de la pantalla dels nostres televisors, i han aconseguit que siga èsta l'única imatge dels informatius que m'ha arribat al cor i a la consciència.
I em sorprén, i em fa reaccionar el fet de que una cosa així m'arribe a conmocionar. Perquè acostumats a treballar en mitjans de comunicació, on les desgracies les mesurem com mercaderia, els periodistes deixem moltes vegades de valorar el dolor alié.
En tan sols dos díes tenim 28 subsaharians morts a les costes de El Aaiún, 172 desembarcats i mig morts a Tenerife, i 76 rescatats per un pesquer en aigues del Atlàntic. I així dia rerre dia. Són les pateres o els cayucos , dona igual el nom, són este especial pont aeri Africa - Espanya , versió aquàtica, que m'avergonyis de ser europea.
1 comentario :
m'avergonyisc d'haver nascut en la part rica del mon, que seria de nosaltres si foren eixos pobres emigrants qui ens vegeren arribar a les seues plajes? no hi ha empatia, ni sorpresa, es un desastre ben gran, mentre nosaltres pensem en fer un viatget per tal de llevar-nos l'estress, a l'altra part de la vida hi ha PERSONES HUMANES, que tan sols poden optar a no morir ofegats. Quina pena, quin fàstic, que dolor, quina ràbia acumulada, em cague en tot!!
Publicar un comentario