L'Agost

El meu aniversari. El Misteri d'Elx. Les noticies que no són noticia,però que omplin els buits dels informatius i els periòdics. La faringitis típica de l'aire condicionat. Les cues al peaje, als restaurants i al Mercadona. L'aigua de la mar calenta com pixum. Els sopars a les terrasses. El final de les rebaixes. La calor, alta, però al cap i a la fi, justificada, perquè estem al mes més càlid per excelència. Els relats d'estiu dels escriptors dels diaris. La visita dels amics de fora que sempre cauen per ací, coincidint que tenim la sort de viure a la platja. La reserva dels llibres de l'escola. La baixada de la informació política i institucional. Les vacances del jefe, yupi!!. El buitreo de Los Rodriguez. El millor mes per traballar sino fora perque a l'altre costat dels telefons no trobes a ningú. Les festes d'agost a tots els poblets. La fugida dels veins, per fi silènci a l'edifici. I la nit més càlida i estrellada, la de Sant Llorenç.

Goig i patiment.

Hi ha que patir per amor encara que siga una vegada en la vida. Crec que ès l'únic accident emocional que ens fa sentir vius de veritat. ( Hi ha un altre que ès el fet de parir,però clar este està reservat només a la meitat de la població ) A lo que ibamos.
Parle de patir,patir. De pensar que el món sense ell s'acaba, que si no és ell no serà cap altre. De tindre dia rerre dia l'estomac tancat, i el cap embotat de tant de pensar en culpes i perquès, en el que he fet i en el que he deixat de fer. De plorar de ràbia fins buidar-me tota per dins. Tot este raonament (totalment personal i que més d'un no compartirà) ve arran del llarg camí de sofriment que se l'obri al davant a una amiga meua que ara mateix està en aixó de desfullar la margarita ( el que té la margarita a la mà , i per tant la decisió és ell, clar). La seua història em recorda tant a la meua....Però vos assegure que tornaria a passar i a patir dia a dia sense cap dubte.Perquè si un dia arriba la fi, però la història ha sigut el més meravellós que podies imaginar, no cal que diga que el patiment ha pagat la pena. Algú, que ara no m'enrecorde qui és, va dir que "por no sufrir, corres el riesgo de no gozar" i estic absolutament d'acord.
Hi ha milers de històries de parelles que s'han conegut de jovenets i fins a hui, "y así pasen muchos años". M'en alegre molt, però s'han perdut una part d'esta història. Ja sé que motls direu que exagere, però és la forma de revenja dels que hem patit el desamor. I a més nosaltres podriem inspirar un Tolstoi, un Austen, un Flaubert...ells no. Ara en serio. Continue pensant que encara que siga una vegada s'ha d'estimar fins el límit, fins allò irreal, i quan vinga el bac, tirar-te tot a l'esquena i deixar que el temps torne a restablir l'ordre planetari particular. Però fins que arribe eixe dia vindràn altres on la ràbia, el dolor i l'odi, seràn el teu primer plat, el segón i les postres. I al mateix temps et sorprendràs escribint en el teu cap diàlegs fictícis per quan arribe eixe dia en el que penses ell et telefonarà ( i que mai més vindrà) . Perquè l'amor és al final una mala passada. Quan no ve quan toca, no és queda el temps que tu dessitjaries. L'amor depèn de dos, i dos són massa en este món tan xicotet.
Jo sóc de les que pensa que si ja l'has conegut, i no ha pogut ser, c'est la vie. També vos dic que m'agradaria estar equivocada.

PD: per a qui sap que va dedicat este escrit, ANIM !

El pre-viatge

Hui he fet la reserva del viatge d'enguany. I automàticament m'han entrat els nervis. No sé si hauria d'estar acostumada, però crec que esta primera etapa és imprescindible per disfrutar d'alló que t'espera. Perquè el viatge comença en el moment que tries el lloc, i no quan pugues a l'avió. Fins i tot, el fet de triar un o un altre destí per a mi ja és enlairar-te, tot i que siga amb el pensament. Gaudir del fet de bucejar per Internet buscant informació, , d'anar fent llistes de tot alló que necessites, de buscar pels armaris objectes insòlits que estàs desitjant tornar a utilitzar ( els prismàtics, un gorro, unes camisetes tèrmiques), dibuixar un mapa i anar traçant tot el recorregut...Es com preparar el cos i la ment per a fer d'eixe viatge el jupetí de salvament de tot un any.
I no importa si has decidit fer el camí de Santiago, coneixer Els Monegros, o creuar els EEUU de costa a costa. El que és imprescindible és l'actitud. Estar obert a noves experiències, a descobrir que el món no s'acaba, a coneixer gent nova, i a confirmar que la vida del teu jefe és segur prou més aborrida que la teua, tot i que ell cobre molt més que tu. Fint i tot este temps anterior a l'escapada l'aprofites per triar un llibre prou seductor com per emportate'l com company de viatje, o carregar el MP3 amb la música adient a eixa nova aventura.
Me'n vaig el dos d'octubre, tinc per davant dos mesos molt especials. Si viatjar té alguan cosa de naixement ( com diu el gran viatjer Javier Reverte) , jo ara estic preparant el part.

la tarjeta

Mi tarjeta de crédito se ha suicidado. En un descuido se lanzó desde el bolso, y mientras caía le oí decir: ! Basta! !Abajo el capitalismo! !Volvamos al trueque de los kibutzs!
Se ve que al nacer en su oficina bancaria-nido le dieron el cambiazo. Ella queria ir a parar a un hogar comunista. Que la tuvieran durmiendo entre la suave piel de la cartera hasta que llegara el momento de algun improvisto, y tuvieran que abusar de ella con lágrimas en los ojos. Y sin embargo ha ido a parar a mis manos, la perfecta consumista que todo lo paga con este trozo de plástico.
Pero para mí la tarjeta no es solo un modo de pago, ella es tu fiel compañera en momentos de debilidad. He llegado a la conclusión de que es terapéutica y anestesiante. Y tiene una efectividad comprobada al 100% en materia de mal de amores y en rabietas profeionales varias. Tienes un mal día y te aseguro que eso lo arregla un buen achuchón a la banda magnética.
Eso sí, no te olvides de poner una cantidad límite. Sino los efectos secundarios serán algo más que un simple dolor de cabeza.

Por i ràbia.

Hui he pujat a un tren de rodalies. Anava a Elx i he baixat en el túnel subterrani de la baixada del Parc Municipal. Supose que estos dies cada persona que ha baixat ací ha sentit, como jo este matí, la por i l'angoixa. No hem vist cap imatge als informatius de l'interior del túnel de Jesús,les hores posteriors a la tragèdia del dilluns, però ahí baix , una simple mirada al voltant no deixa lloc a la imaginació. Et venen mil imatges al cap, i la reacció química no es fa esperar. No crec que cap persona estos dies , agarrant el metro, no haja notat els ulls humits i la pell eriçada. I al mateix temps, un intens sentiment de ràbia.
Este matí havia llum , però no m'ha calgut imaginar l'oscuritat al metro de València. Les parets humides i relliscoses del túnel se m'han representat com l'antesala de l'infern. I les vies, llargues i infinites, m'han fet arribar els crits desesperats, l'angoixa desfermada i el soroll de la gent fugint de l'horror. Jo no vaig a parlar ací ni de causes , ni de culpes. Ni de suposicions, ni de "però és que si.....". Ni del discurs artificial i oficial , ni del discurs fàcil de l'oposicició. Supose que ja sabeu tots el que pense. Som gent del carrer , i a la gent del carrer ens agrada trobar metge quan estàs malalt, i vore a l'endemà, que ens han arreplegat el fem de la porta de casa. Però el que va en cotxe oficial no sap, ni vol saber, si el metro arriba on té que arribar, i si a la guarderia del seu barri hi ha plaça. Però senyores i senyors en el camí s'han quedat 42 víctimes. Estem en l'anomenat primer món, i no pot ser , que la ciutat-aparador de Calatrava i Norman Foster, amague a 8 metres sota terra les misèries d'uns pressupostos que no arriben on haurien d'haber arribat.

L'autoestima

Feia temps que no em passava, i ara de colp, un altra vegada eixa sensació. Es una tontería, però et cal de tant en tant per sentir-te viu. Parle de quan notes alguna cosa especial amb un desconegut. No hi ha cap relació, només saps d'ell que coincidixes al mateix lloc de treball. Segurament l'has vist des de fa mesos, però és ara quan l'has mira't. Fa dies que creuem un timid "hola", un dolç "adeu" , uns ulls que busquen, i unes mirades que es troben. No saps res d'ell, és més, fas cabàles de com serà, i t'inventes de pas alguna història. Calcules la seua edat, el mires de reüll per veure si trobes alguna pista, nugues els detalls d'una pulsera de cuir, d'una motxilla de determinades característiques. Jugues amb ell sense ell. Però mai donaràs el pas. Es la maleïda vergonya. Però al cap i a la fi, és divertit. Fins i tot fas la xorrada d'anar a per alguna cosa que no necessites, a parlar amb alguna persona que està prop d'ell, simplement per mirar amb la cua de l'ull, i confirmar que està miran-te. Xute d'autoestima en vena. I a més , no faig mal a ningú.

Orgullosa, y qué?

Estos días, que en las calles de las principales ciudades ondea la bandera gay, quiero reivindicar que el orgullo no es un invento de este colectivo, que aquí una moza lo abandera desde hace años. Vamos, que ya les vale. Que no han pagado copyright. Que el orgullo es mucho más amplio. Que los que no hemos elegido la opción gay también tenemos derecho a pecar de orgullosos.
Siempre me han dicho que soy muy orgullosa, y que "eso" no es bueno. Como si tuviera una enfermedad a la que debiera poner en tratamiento. Otros, que van de listos y saben que soy Leo, no dudan en asociar mi suerte zodiacal, y atar la causa con la consecuencia. Pero bueno,.....
A mi me han dejado ( con la excusa fàcil de que a ti te quiero , pero a ella le tengo cariño y son muchos años, y la familia....) , y yo, ni un numerito, ni una lágrima derramada. Eso sí, por dentro la sangre en plena ebullición, pero yo entera y con la cabeza alta. Ya vendrán después los lloros incontrolables, los hipos entrecortados, y la rábia desatada. Pero todo de la puerta de mi casa para adentro. Muchos os preguntareís qué saco de todo esto. Pues es fácil, el orgullo reconforta.
Yo reivindico desde aquí el derecho a ser orgulloso. Y ser orgulloso no és ir de ególatra o altanero. Creo que siempre he sabido perdir perdón, y no por eso me han caído los anillos. Al orgullo hay que educarlo y sacar lo bueno de él. Hay que reciclarlo para quitarle la mala fama. En estos tiempos de economía afectiva donde la autoestima fluctua más que la bolsa , un buen chute de orgullo és lo único que nos mantiene vivos.
Un día encontre en la novela La Reina sin Espejo , de Lorenzo Silva, una buena frase que resume muy bien mi reivindicación del orgullo: Mucha gente no lo sabe,pero el orgullo salva más baches que la esperanza.

La familia

Ahora que sólo quedan tantitantos días para que se produzca ese fenómeno ultramegasensorial que lleva por nombre Encuentro Internacional de las Familias, quiero reivindicar desde aquí la diversidad de ese concepto.
Dos películas, que ahora mismo están en cartelera, y que recomiendo (la francesa No estoy hecho para ser amado, y la española La educación de las hadas) , me sirven para revisar el significado de la tan manoseada family.

Lejos del nucleo "padre-madre hasta que la muerte nos separe" + "los hijos que Dios nos quiera enviar" ( y desde aquí mi respeto para quien esta sea su elección) ,yo he encontrado en estos dos filmes una lectura diferente y esperanzadora. En La Educación de las hadas la necesidad de amar y el hambre de cariño logra formar una familia del que podia ser un equipo de estraños compañeros de viaje. Con sus mentiras piadosas y sus miedos ocultos, cada uno de los protagonistas cede terreno para no renunciar a ese nucleo protector que han conseguido formar. No és una familia al uso pero funciona. En No estoy hecho para ser amado, pasa algo parecido. El protagonista , corredor de fondo en eso que se llama soledad, encuentra la que puede ser su compañera, su particular familia, cuando ya no espera nada. Cansado ya de mendigar afecto a un hijo que no entiende, y de regalar atenciones a un padre que disimula hasta la muerte, cuánto le quiere.

La familia es un refugio donde guarecerse en tiempos peores. Y una hamaca donde disfrutar del sol los dias de vino y rosas. No hagamos de ella una prisión de relaciones forzadas y remendadas.

De tecles i xarcies

Jo tinc un greu problema amb l'informàtica. Jo no la vuig a ella , i ella no em vol a mi. I qué farem ara? Perquè estem al 2006, i a no ser que em dedique a la cria del samaruc, la necessite per a viure. Ací caldria revisar el concepte de necessitat i el concepte de vida, és clar. Però ara per ara és una de les meues eines de feina, i fins i tot, utilitce els mitjans que ella em possa al meu abast per gaudir del meu temps lliure. Des de buscar per Internet un billet d'avió, carregar música en el meu MP3, fins escriure en este blog. Però tot i esta dependència malaltissa se que la nostra és una relació amb futur , però que he de treballar. (Com la resta de relacions, no?) Jo voluntat li pose, però ella no té cap consideració. Hauria de ser més condescendent amb una generació com la meua, que al batxillerat encara et donaven atriar entre "hogar" i "diseño" com assignatures optatives.
Jo faig per arribar a l'enteniment,però quan li dones a eixa tecla i desapareix tot, i arrosegues el ratolí cap al binomi "editar-deshacer" , i veus amb els ulls desorbitats que l'opció no es pot activar per no sé quina tràgica circunstància , i t'arriba l'angoixa, i demanes ajuda, i començes a suar, i a maleïr.....I sospites que els teus amics van a deixar de ser-ho perquè no fa més que telefonar amb urgència hospitalaria per explicar l'última tragedia a este costat de la xarcia. ( des d'ací , un altra vegada , gràcies, germanet) I damunt , una que és molt tastaolletes, i que té els ditets hiperactius damunt d'un teclat, no pot estar de "toketejar" tot el que troba per ahí dins, i clar, passa el que ha de passar. Però com una també és cabudeta , assegure des d'ací que no vaig a tirar la tovallola. No tinc coneixements, ni idea de gigas, megas , i tot eixe món alié , però jure com Escarla O'Hara al peu de Los Doce Robles que demà serà un altre dia i continuaré ferma en la batalla.

Un pessic de paradis

És un pessic de paradís al nostre abast. Un descans pel cos i un analgèsic per a la ment. Situat a cavall entre Altea i L'Alfàs té la facilitat de resetejar el més estresat. I no és més que l'esència de la mediterrània, ací, a casa. 

Mirem l'horitzó i el tenim ahí. Estan tots els blancs i els blaus de Sorolla i l'olor de la cançó de Serrat. I quan s'alça la brisa i estàs vora l'aigua voldries parar el temps. Aleshores és quan les ones esclaten al teu costat i l'aigua que t'arriba s'evapora just en l'instant que et toca la pell. Una sensació única que et carrega d'energia positiva. Jo l'acompanye amb la cadència uruguanyyyyyyyana de la veu de Jorge Drexler , o em deixe seduir pel Wonderful de Diana Krall, i m' oblide de la paraula dilluns. 

Després cal entrar a l'aigua. Nadar creuant els blaus fins arribar al darrer. Nadar i nadar, i quan l'esgotament comença a guaitar, eixir i deixar-se acaronar pels dits famolencs del sol. Si tens la sort de notar en els teus llavis el regust salat d'un altra pell, aixó ja no és un pessic de paradís. Es el paradís sencer.

La Cabra

Atención al siguiente teletipo. Hay noticias que valen la pena, y todavia te hacen sonreir.

Localizan una cabra con casco a bordo de ciclomotor en Tenerife
Santa Cruz de Tenerife, 16 jun (EFE).- Agentes de la Policía Local de Santa Cruz de Tenerife interceptaron a un ciclomotor tras detectar que en él viajaban tres ocupantes, y al proceder a su identificación comprobaron que uno de ellos era una cabra, a la que se había colocado el correspondiente casco de protección.
Según informa el Ayuntamiento de la capital tinerfeña en un comunicado, los hechos tuvieron lugar en la Avenida de Anaga después de que los agentes detectasen que a bordo del vehículo viajaban tres ocupantes.
Sin embargo, al proceder a su identificación comprobaron con sorpresa que el ocupante del medio, que también llevaba casco, resultó ser una cabra.
Los agentes solicitaron la documentación del vehículo con el objetivo de realizar las denuncias oportunas por una infracción grave a la Ley de Seguridad Vial.
Al comprobar que carecían de todo tipo de documentación, los ocupantes humanos del vehículo fueron denunciados por carecer de licencia de conducir y del seguro y documentación del ciclomotor, que fue retirado a los depósitos municipales. EFE

El bando

Mi amiga Carmen me llama toda indignada. Dice que un bando municipal de su pueblo avisaba ayer del corte de suministro de agua potable. Hasta aquí nada que objetar. No es el primero, ni será el último , con la que nos viene encima este verano de embalses escurridos in extremis. Pero el motivo del mosqueo de Carmen era otro, habia que buscarlo en el enunciado del susodicho mensaje. Decía así : Avisamos a todas las mujeres que el agua se cortará desde las doce del mediodia hasta las cinco de la tarde.
Era un bando dirigido solo a las féminas. No sea cosa, que poner la lavadora o fregar los platos, los haga a ellos menos machos, debe pensar el alcalde o funcionario de turno. Pero lo peor de todo todavia estaba por llegar. Mi amiga esperaba que la reacción de furia no se hiciera esperar entre sus vecinas. Pues nada más lejos. Ninguan de ellas se percató lo más mínimo de la exclusividad de la misiva. Para ellas , de lo más normal. Hasta el punto de que ni se lo plantearon.
Hemos avanzado mucho , ya lo sé, pero todavía hoy vas a un restaurante y cuando te sirven el agua la dejan en el lado de ella , y la cerveza se la sirven a él.
Bueno, pues continuaremos esperando. Iremos pasito a pasito hasta lograr que en las bodas nos den a elegir entre habanos y abanicos. Ya se que cojeremos el abanico, pero habremos debutado por fin en la liga de la igualdad. Oé, oé ,oé.

Per què ?

Per què tot és tan complicat?
Per què no és més fàcil dir et vull?
Per què diem que si sí voliem dir que no?
Per què la paraula sucre és més dolça en valencià?
Per què tot té efectes secundaris?
Per què és tan difícil fer eixa telefonada?
Per què ens costa tant tocar-nos, agarrar una ma, fer una carícia, donar un abraç?
Per què no podem naixer amb coneixements d'informàtica i anglés?
Per què si l'altre día t'abellia besar-me no ho vas fer?
Per què ens estranya trobar un funcionari simpàtic i eficaç (segon mostrador detra de Correus - Alc ) ?

Paul Auster

Para mi la lectura es un placer. Ya sabéis que delante de una playstation y un libro, yo siempre me quedaré con ese oscuro objecto de deseo. Porqué como dice Andrés Trapiello , cada libro te hace medio centimetro más alto de lo que eres, y eso te permitirá ver más de lo que veías. Pues hablando de libros estos días me he llevado una grata sorpresa: Paul Auster es el nuevo Premio Principe de Asturias de las Letras.Así que me felicito como lectora de este novelista de los eeuu que no parece de los eeuu. No sé si lo habéis leído , pero si és así lo recomiendo. Es más, ya estáis haciendo tarde. Yo hace un més más o menos acabé su última novela, Brooklyn Follies. Como en la anterior, que también devore y disfrute en su día (La noche del oráculo) , Auster juega con el lector y le hace participar hasta el punto que no quieres que llegue la última página porque sabes que vas a dejar de"ver" a esos personajes que ya se habían colado en tu vida.
Para mi, Paul Auster, es como Woody Allen, pero sin hipocondría. Los dos logran que que disfrutes , tanto de la parte creativa , como de todo eso que quiere hacerte trasmitir. Aquello de la forma y el fondo, vamos.
Y como Allen, jugando con el cine dentro del cine, Auster también ha utilizado el juego de las matrioskas rusas: la novela dentro de la novela ( La noche del oráculo).
Pero este escritor, con más lectores en Europa que en los eeuu ( idem con los espectadores de Woody) , se vale de muchos más recursos para atraparnos en su sugerente tela de araña.
Otro de los elementos con los que juega, y que funcionan a la perfección, sin llegar al abuso de otros escritores, es el azar como un protagonista más. Y le sale bien al tio.
Ya no os digo más, esto es una invitación en toda regla para leer a este escritor si todavía no lo habeis hecho.
Como también os recomiendo un paisano suyo, John Irving ( Una mujer dificil). Son dos maestros de la literatura actual al servicio del placer del lector. Por cierto , Irving ha publicado su último libro, Hasta que te encuentre, si alguien lo tiene, me apunto a la cola.

Mal d'amor

Només voldria capgirar el calendari. Descomptar els dies un a un, i amb el pas en negatiu de tot este temps, tornar a guardar dins dels meus ulls les llàgrimes que t'han plorat.
Si tu em dones una última oportunitat baixaré a l'infern si eixe és el preu. Demana'm, i t'ho donaré tot, confia, i t'embolicaré l'univers en paper de regal.
Perquè has de saber que les meues mans són mans de mort si no et toquen, i que els meus llavis es desdibuixaran si no es tornen a pintar amb l'emprenta dels teus.
Ja no et conec, perquè t'he somiat tantes vegades, que m'he inventat un home nou. Però puc evocar-te a l'instant i tornar a tindre't al meu davant com aquella primera nit.
Tal vegada, ara, protegida pel matalàs moll de la distància, ho tinc clar.
He pensat, rumiat, reflexionat i analitzat. Per passiva i per activa. Amb la negativitat del dolor i la positivitat de l'oblit. Però et jure que només tens que donar-me una última vegada la mà, i em nugaré a tu per sempre.

Los Hikikomori

Dicen que todo en su justa medida. Debe ser que esta frase no se tradujo en su dia al japonés. ¿no sé si habeis oido hablar de los hikikomori? Pues ni siquiera en la ficción cinematográfica, tipo Matrix, se podia llegar a imaginar a qué podiamos llegar.
El hikikomori es aquel joven que por miedo a enfrentarse a la sociedad y a todo lo que ésta exige, prefiere fabricarse un mundo de uso exclusivo y encerrarse. Pero cuando digo encerrarse, es literal. El fenomeno hikikomori pilla el final de la adolescencia y la primera juventud. Pero el hecho de que hablemos de un país como Japón , donde mi casa (tecnologicamente hablando) podria pasar por un museo prehistórico, dota a este fenomeno de caracteristicas especiales. Estas personas llegan a encerrar en sus habitaciones pertrechados de ordenador, conexión a internet , videoconsola, y todo tipo de chucherias tecnologicas de alta gama. No salen al exterior, no tienen contacto físico con nadie. No se toman una caña con unas olivitas en una terraza al sol. Los padres dejan una bandeja con comida a la puerta de este bunker y ellos la recogen. Y así que pasen los dias.
Parémonos a pensar un poco. ¿Esto pasaria aquí? Porque yo no veo a las madres españolas consintiendo estos caprichos. Vamos, más de una los sacaba si hace falta a golpe de bofetón. O eso, o el corte de suministro alimentario y eléctrico al canto, y a ver cuanto tarda fulanito en salir de su habitación.
No conozco la sociedad nipona , pero supongo que estos comportamientos tendrán alguna explicación sociológica. Yo, que he llegado tarde al mundo informático , y que confieso publicamente no haber jugado jamás a la playstation (rarita que es una), no me cabe en la cabeza lo positivo del asunto. Pero si ni siquiera viajan, no les da el aire, ni el sol, ni la luna, ni las estrellas. Debe ser que se asoman al Google hearth y les sobra. He dicho rarita, yo?. Como diria Groucho, que paren el mundo que me bajo.

Cuentame un cuento

Cuéntame un cuento. Soy toda oídos. Hazme viajar hasta Samarcanda y no regresemos sin pasar por Tombuctú.
Cuéntame un cuento y dejame nadar entre palabras. Susúrrame los misterios y confiesame tus secretos. Pero hazlo al caer la noche, cuando los libros pierden la verguenza y se vuelven facilones.
Cuéntame un cuento, y píntame la realidad de azul y verde. Entrena la imaginación y no te quedaras dormido. Y para eso nada mejor que contarme un cuento.
Tu voz siempre apacigua mi desconsuelo, y anestesia mi malhumor. Por eso, cuéntame con detalle, todas esas historias que guardaste en algun rincón.
Cuéntame un cuento y dejame que me quede dormida a tu lado. Que el silbido de tu respiración sea el Orient-Express , camino de San Petesburgo, y que el roce de nuestros pies me evoque los paseos sobre la arena en las playas de Kerala.
Quiero que me conviertas en princesa, espadachina o vampiresa. Quiero que me cuentes mil historias, cada dia de mil dias, y recordarmelas otra vez , cuando el calendario deshoje la página dos mil.
Quiero que me cuentes un cuento. Pero antes , aquí te dejo éste que le contaron a Juan José Millás, para que no digas que fuiste tú el primero.

"El sol surgió por el horizonte, apartó a un lado la oscuridad, se arrastró a lo largo de la pradera y, con dedos enfermizos, empujó la ventana del castillo y la atravesó, mostrando como laprincesa saqueada, con la mano en su garganta y la corona partidam, miraba boquiabierta y con horror al anfibio saciado y borracho que estaba tendido a su lado, sin acabar de creer la magnitud del engaño del sapo, mientras gritaba como loca : !Mentiste!

El Barça Campio!

Que voleu que vos diga, si ho porte en la sang !! M'agrada que guanye el Barça , tot i que mai veig cap partit , ni tan sols m'agrada el futbòl. Però com fenòmen social, com a pinya de gent amb identificació i valors, m'agrada. Sempre he sentit aixó de que són més que un club, i és veritat, sense cap dubte. Potser, jo sóc més del Barça de Cruiff i del nen Guardiola, i també del Barça de Basket de la meua joventut amb Epi i Andres Jimenez. Però hui estic contenta amb este triomf. I per deixar palés com arribe a ser de blaugrana ací deixe este testimoni.



No cal dir que la del Barça sóc jo, l'altra amb l'antic equip del Hèrcules i l'escud del València és la meua germana Rosa, que mira per on continua sent del València , però de les que van als partits i tot. Be, només em queda dir: visca Barça campió!!!

la primavera

Més que una estació de l'any, la primavera és una malaltia. Greu, molt greu. He arribat a esta conclusió després d'analitzar els símptomes que la gent que tinc al meu voltant , o jo mateix, pateix estos tres mesos. I no vaig a parlar de símptomes físics, que ja sé que la meitat de nosaltres ens passem el dia esternudant o refregant-nos els ulls. No , no va d'aixó. Anem a fixar-se en els psíquics, perquè la perola en primavera és una olla a pressió. Per tant , fem cas a la llumeta de WARNING, WARNING !! quan vejem asomar març al calendari.
I entre els malalts de primavera, trobem als millors, els més coneguts, els malats d'amor. Els que mai han llegit una pàgina de poesía, i quan fan coindicir primavera amb enamorament , s'encomanen a Neruda i Benedetti com ànima en pena.
També estàn els que cauen en la melangia més fonda. Arrosegen un possat trist i gris , i d'estar a Lisboa , cantarien fados.
Es veu que la llum del sol comença a il.luminar amb massa força les nostres carències, les nostres pors, i clar, adonar-se d'un cop de tot aixó , acollona.
També estàn els "tripolars" que en arribar esta estació es destapen a consciència. Són aquelles persones que durant l'any tenen un comportament lineal o sòlid ( tot i que este siga fals) i en arribar estes dates , "cataplam" canvis d'humor, canvis de caracter, i donde dije Digo, digo Diego.
Perquè no sé si vos adoneu, però en primavera tot s'accentua. Els pesats són ploms de quilo i mig, els "sobrats" leviten, els "ploramiques" es transformen en planyideres, i els falsos te la peguen , i als cinc minuts te l'han tornat a pegar.
I lo pitjor de tot és que en primavera ningú pot llançar la primera pedra. Analitzeu el vostre comportament, mediteu les vostres accions, observeu les relacions que teniu amb altra gent. No estem "a salvo" . Som a la primavera i no podem escapar de la seua influència. Es un avís de navegant. Que la fuerza nos acompañe fins que arribe l'estiu.

Mummy's day

5 de maig. Dia de la Madre.
La primavera del Corte Inglés se da por concluida con la llegada del Dia de la Madre. Y una se para a pensar en esa palabra. Tal vez ahora , por primera vez,le dedico un espacio, un tiempo, una reflexión. Serà por aquello de que se me pasa el arroz, y sigo sin tenerlo muy claro.
La primera cuestión es la del instinto maternal. ¿hay que tenerlo para ser madre? ¿O no hace falta? ¿Como se sabe que una lo tiene , o no? ¿Serviré para esto?. Claro hay tantas incognitas, que si te paras a analizarlas y responderlas, pues lo que pasa es que el tiempo corre, y el arroz ya no hay quien se lo coma.
Además a esas incognitas, hay que añadirle el hecho de que si no has encontrado al "padre" de tus hijos, pues como que no te vas a poner a procrear con el primero que se te arrima. Que la herencia genética es muy jodida, y después, a ver a quien ha salido el niño.
Siempre están las valientes que tiran para delante como madres solteras. A esas si que habría que dedicarles no un día, el calendario entero.
Porque lo de ser madre es tan complicado , o más, que cualquier Master. Para empezar hay que saber contar la gestación en semanas, y no en meses. Hay que saber aprender a diferenciar la epidural del apiretal, i la maxi-coxi de un huevo Kinder gigante. Hay que saber adivinar, porque eso sí que no tiene reglas, el significado del llanto : dolor de estomago, pesadillas, estreñimiento, dentición...
Y continuamos. Hay que echarle coraje y aprender a aspirar mocos. Como lo leeis. Hay un aparatito con una gomita que se coloca entre la nariz del niño y tu boca. Y aspiras las secreciones nasales, que parece que si te descuidas le puedes sacar por ahí hasta el higadillo. Y cualquier granito, mancha o erupción, és una alarma. Por eso la relación con el pediatra es tan estrecha que muchos padres acaban por ponerle un piso. Eso sí, a poder ser en el mismo edificio.
Por todo eso y mucho más yo creo que no sirvo para esto. Ser madre es ser valiente, templada de nervios, con coraje, y sacrificada , muy sacrificada. Lo he visto en mi madre antes, y en mi hermana y mis amigas, ahora. Y también se que la satisfacción que se obtiene a cambio no tiene limites.