El risc que fa batre el cor.

Mai saps el que t'espera. I no parle del futur, estic parlant del present inmediat, el de hui per a demà. D'allò que tan sols un dia abans ni et passaria pel cap i que a l'endemà ho tens ahí. 

La vida és així. Capritxosa. Li demanem un impossible durant anys i anys, esperant que arribe el miracle, i evidentment no es fa ni cas. I convertim eixe impossible en la nostra pedra Rosseta, en la nostra brúixola, en el nostre codi d'honor.

I així van passant el dies. I et conformes. De tant en tant el fantasma d'eixe impossible apareix, pero tal com ve, se'n va. I un bon dia, t'alces i per sorpresa , davant de tu, tens un "possible". Està ahí al teu abast, només tens que obrir la mà i agafar-lo, o obrir el cor i deixar-te voler, o obrir el cap, i fer un pensament.

Però també sé que un "possible" no és el mateix que un "impossible", i que en eixa potencialitat que té el "impossible " de fer-se "posible" està l'encant de la vida, el risc que fa batre el cor.