Hi havia una pastora que vivia al corral d’en Ros. Cada dia, ja fora cru hivern o infernal estiu, ella s’alçava amb la llum primera del dia per anar a pasturar amb el ramat. Els animals menjaven les branques tendres de margalló, llentiscle, i coscoll que el rexiu marí deixava créixer. Ovelles i cabretes que s’endinsaven per Serra Gelada per aprofitar els matolls que trobaven al seu pas. Àgil i sense por, la dona pujava fins al cim, o fins la punta Bombarda on la torre vigia defensava la platja i el poble. Des d’ eixe punt ella diàriament guaitava tot l’horitzó, i quan ja la llum li cegava l’espectacle de blaus i verds , mirava cap a baix on els penyassegats amagaven les coves marines.
Però va arribar el dia en que algú va ser més matiner que la pastora d’en Ros. Els corsaris berberiscos a les ordres d’Hassan Agà, quasi a ceges per que arribaven amb la llum de la lluna nova, van desembarcar a les platjes de l’Albir.
Portaven dies seguint des de la mar les maniobres dels atalladors de la torre Bombarda. Sabien que cada matí, un hora abans de l’alba i alternativament, pujava un dels dos vigies, guaitava tota la badia i avisava a la torre del Cap Negret, al nord, i a la de les Caletes, al sud, de que tot estava correcte. Estaven amagats darrere de l’illa Mitjana i del Bol del Bolitg. I amb molta cura de no encallar a la Punxosa, van poder arribar al racó de l’Albir on es van trobar amb la pastora.
Restes de la Torre Bombarda. Foto: P.Llorca
Tan bonica era que no van dubtar en raptar-la . Sabien que si li l’ oferien al rei de Tunícia podien obtindre una bona recompensa. Havien perdur massa temps i davant la por a l’arribada dels vigilants decidiren pegar mitja volta i salpar. Tanta llàstima tenia la dona que plorava i plorava veient com s’allunyava de l’Albir. I pensat i fet, en un descuit es va llançar a la mar. A la veu d’alarma el xabec va fer una brusca maniobra i el vent de Llevant va vindre a socórrer la pastora. Va alçar una forta onada que ofegà l’embarcació i tots els pirates. Una segona ona, esta molt més suau, va deixar la dona a l’interior d’una de les coves del penyassegats de Serra Gelada. Des d’aleshores la pastora vigila eixes aigues, és La Cova de la Dona.
Un rinconcito para los valientes de ánimo, donde encontrar un bálsamo en forma de libro, película, pensamiento o receta. De toda cabe en esta caja de Pandora que sólo se abre para los que tenéis el coraje de soñar.
Suscribirse a:
Enviar comentarios
(
Atom
)
1 comentario :
Hola, ha estat molt interessant aquesta llegenda, sóc de l'Alfàs i la desconeixia. Aquesta rondalla està documentada? Hi ha més llegendes de la Serra Gelada?
Gràcies
Publicar un comentario