Fa un any hauria apostat "tot contra la banca" per eixa relació. Res feia pensar que tot acabaria així. Molt al contrari, era una amistat suspesa en el temps i recuperada amb noves forçes. Es increible cóm no podem decidir sobre el nostre futur, com tot depen de tot , i a la vegada de res. Qué ha fallat? Es meua la culpa?
Ara fem com si no res quan l'atzar ens juga una retrobada. Però passe per ta casa i ja no puje, i el pitjor de tot és que crec que em dona igual. I no puc suportar esta desgana vital, este "se m'en fot". Perquè en el fons se que m'importes, almenys quan encara en pense i fins i tot deixe ací estos pensaments. De totes maneres no eres d'entrar per ací i a mi en serveix per alliberar algún dimoni que em balla pel cap.
I mira que ho duc bé, tan bé que em sorpren a mi mateix. Perquè es suposa que les amistats són per sempre, i tot eixe rotllo de la lleialtat i del "amigos para siempre". Però clar tampoc va a ser a costa d'un preu massa alt, perquè una té el seu coret, el seu caràcter, siiii, ja tardava, el seu orgull....i hi han coses i coses. Abans deixava en l'aire la pregunta : va ser culpa meua? Jure que ho he pensat moltes vegades, i ara crec que començe a tindre-ho clar.
No hay comentarios :
Publicar un comentario