Dilluns, nou horari.

Demà és el meu últim dia d’un horari infernal, que no li desitje a ningú. Han sigut quasi tres mesos treballant de cinc del matí a dotze del migdia. Sé que molta gent pensa que sóc una exagerada, segurament eixa gent mai s’ha alçat a les quatre i quart de la nit , ha abandonat el caliu de l’edredó, la foscor de la habitació i el silenci de la ciutat , per anar a fer faena. Per què a les cinc del matí un no pot fer funcionar les neurones com cal, per que evidentment no has pogut dormir les teues huit hores. Aixó sense oblidar que a les cinc del matí els carrers estàn totalment buits, i camines cap a la faena guaitant amb la cua de l’ull pels cantons, sortejant a la por que només eix al carrer de matinada. A banda de lluitar contra la fam (arriba a les set) , la coentor d’ulls (arriba a les nou, ja portes quatre hores pegat a la pantalla) i la son (que arriba a les onze).


Així que espere poder recuper prompte el meu bioritme natural, dormir com cal, poder dir als amics que tornen a telefonar-me per la nit, sopar com les persones i anar-me’n al llit quan em done la gana, i no a l’hora del bany dels xiquets de bolquers.

Dilluns començe un extraordinari horari de funcionari, horari al que torne després de sis o set anys de torns marginals. Hauré de canviar les classes d’anglés i el gimnàs, inclús les sessions de cine. Només tiraré en falta poder anar a comprar al mercat central, ara hauré d’anar els dissabtes.

Per una banda tinc un montó d’il.lusió, per altra por. Semble un xiquet que estrena escola. A mi m’haguera agradat tornar a un informatiu com el 24.2 , però en este horari, en fi no es pot tindre tot. Jo ho faré el millor que sé. I al cap i a la fi, només es feina, la que em paga la hipoteca i els viatjes.