Ahir es complia el quart any de la invasió d'Irak, i encara continuen dient que no hi ha una guerra. Però la realitat és que Irak és una gran ferida que no tanca. Una nafra infectada per les bactèries que han inoculat els que presumien de ser metges, els que sempre pensen que ells tenen la cura de tots els mals.
Com he dit, fa ja quatre anys de la invasió nordamericana, i la sang continua banyant els carrers. Bagdad és hui una ciutat fantasma marcada per l'odi entre germans. La guerra entre sunies i schiíes s'ha enquestat en un cos feble mutilat per la llarga malaltia que va supossar per el país la tirania de Sadam.
Més de dos milions d'habitants han fugit i els calculs dels morts pujen als 600.000. Bush ja no sap si quedar-se o marxar-se. Però els nordamericans de carrer ho tenen clar, huit de cada deu, volen l'eixida inmediata de les seues tropes. S'ha parlat de la vietnamització d'Irak. Es "l'efecte col.lateral" que ha provocat una invasió brutal, una guerra mai batejada com a tal, però que ha dixat rancunia, mort i violència en un país al que no van deixar ni saborejar el punt i final d'un era maleida. Abans ningú es plantejava si en la casa del costat vivien sunies o chiíes, hui molts abandonen sa casa i el seu treball atemorits pels propis germans.
I és suposa que tenim organismes internacionals per pacificar estes situacions, per sol.lucionar estos conflictes. Han passat quatre anys ja, que algú em diga que és el que han fet, on estàn, i si dormen amb la conciència tranquila.
