El futur

Ací teniu al meu fillol, Sergi, i ella és Laura, la filla dels meus amics Joan i MariCarmen. Com aquell que diu es coneixen des que van naixer. Es volen i es barallen a parts iguals. En la guarderia es busquen en l'hora del patí, i quan estàn junts la tranquilitat s'acaba ràpid. Es el moment en el que entra en escena el concepte "compartir". I és que a eixa edat tot té propietat : és meu! és el seu crit de guerra. Dos paraules que pronuncien perfectament, res a veure amb la resta de vocabulari que aprenen en eixa seudollengua de drap que només entenen les mares. Tenen momés tres anys i el seu referent és Luna Lunera. Ni imaginen que Lucho i Lupita engreixaran la llista de mileuristas dins de no res. Perqué si vos pareu a pensar en els vostres xiquets, parits o no, en el seu futur, en tota la vida que els queda per davant....Fa vertigen. Deu meu!! 15 anys d'estudis obligats, i quatre o cinc més d'universitat, FP, tallers, la trena....és que els queda tanttttttttt per davant. I tot tan imprevisible. I sé que el futur hi ha que veure-lo en positiu i que tenen per davant tant que vore, tant que apendre, tant que disfrutar. Supose que qui, com la majoria de nosaltres, ha tingut una infantesa i una joventut feliç, sap que els queda per davant un temps màgic. La pena, o no, és que no són conscients. Per a ells, ara només importa trobar les galetes al calaix de la cuina, i que algú els espente la bicicleta.