Les culpes i la invisibilitat

Les culpes, com les persones, comencen a existir si algú se n'adona. Vaig llegir esta frase l'altre dia en un llibre i vaig estar donant-li voltes.

Les culpes, com les persones, comencen a existir si algú se n'adona. Quanta raó té la sentència. Les persones som i serem mentre algú del nostre voltant ens faça cas. Ens mire, ens parle, ens estime, ens odie, ens demane perdó, ens done un gràcies o un bon dia. Existim per als altres. Sense altres no hi som. Ens desdibuixem com el baf en l'espill, ens aigualim com el vi en la casera. Anem perdent força si ningú en mira, si ningú ens parla, si ningú ens vol.

I com les persones, funcionen les culpes. Perquè la culpabilitat és inherent a la humanitat. Perquè d'innocent, si queda algú que alce la mà. Per aixó les culpes comencen a existir si algú se n'adona. No hi ha culpable si la víctima no se sent humiliada o ferida. Un és culpable en la mesura que enfosqueix l'esdevenir d'altre amb tota la voluntat i amb la certesa de que l'altre reb la targeta de visita. Si no sabem que ens ha fet mal, el mal es menys. El dolor és més lleuger. La culpa no té la seua carrega colpidora fins que algú comprova la seua identitat.
Les culpes, com les persones, comencen a existir si algú se n'adona.