un post gens currat

Tinc un amic que em diu que espabile i em pose a escriure, que tinc el blog abandonat. És el que passa per malacostumar al lector: que t'agafes dos dies per practicar el dolce far niente, i ja estàn ahí demanante la quota bloguera diaria. I a mi que m'agrada que me la demanen. Es veritat. Si escric és per que algú en llija. D'una altra manera no tindria sentit.

Tot eixe rollo d'escriure per a un mateix, per desenvolupar un diàleg íntim amb el jo personal, de guardar en la intimitat els teus pensaments i bla,bla,bla és mentida. Escriute té molt de narcisista. Es una demostració al cap i a la fi del que tú ets, i eixa demostració evident si no es fa publica no té lògica pel fet de no tindre resposta (simplement algu m'ha escoltat).

Ahí està la qüestió, en arribar a captar l'atenció d'algú. En estos dies de sobresaturació comunicativa i informativa, en este temps en el que precisament el que menys tenim es temps, captar l'atenció d'algú es un privilegi.

Per donar-vos les gràcies als que em dediqueu estes estonetes , jo hauria de treballar una mica més els posts i escriure alguna cosa de profit, el que passa és que des de fa uns mesos em costa molt escriure: per falta d'inspiració, per mandra, per baixada de defenses narratives, no ho sé i començe a preocuparme. En realitat crec que tinc una espècie de desgana vital. Ara que ho pense i faig un exercici d'extrapolació, no tinc ganes de moltes coses. I no és que em passe res, res de serio, és que em note una mica "pasota". Tots estos símptomes no se a quina malaltia responen, però de segur que no és res seriós. Potser estiga com este país, en crisi, i a l'espera d'un miracle.

P:D. Recorde que no tot el que escric a este blog es realitat o té a veure en la que signa la pàgina, de vegades, moltes vegades, és ficció en primera persona. Com diria un altre amic, Salut!!