El Mister més mister

Jo no parle mai de futbòl. No m'agrada. Un altra cosa és amagar que sóc del Barça. Aixó mai. Des de ben xicoteta, ja ho he contat ací, sóc del Barça. I clar este primer post de maig no podria dedicar-li a un altre que al meu Pep (Guardiola), per extenció a este Barça que va fer dissabte un partit que als madridistes quasi els costa la salut ( post dedicat als meus cunyats i al meu germà, que ahir ni volien parlar-ne).



Be, com anava dient, jo al meu Pep el conec des de l'era Cruiff, vull dir que he crescut amb ell. El xic era guapo, guapo, i fins i tot semblava inteligent (amb el temps ho ha demostrat). Té eixe aire de "bon noi" que tant agrada a les mares,però també trasmet una personalitat amb majúscules.

Es el primer entrenador del Barcelona que ve directe de la seua "cantera". Directe de La Masia al títol de Mister. Darrere deixa l'alletament amb Papa Cruiff i les "Ameriques" fetes en este cas a Italia i Quatar. Encara que no cal que viatjara tan lluny, ell per se és un xic viatjat, es nota.



Mireu-lo en les rodes de premsa, o en els partits. No sua com Camacho, ni va en xandall com Luis Aragonés, i parla utilitzant tot el vocabulari i la sintaxi necessaria (i aixó, que segurament este tio ha de parlar almenys tres o quatre llengues). Les seues levites i les armiles li donen eixe aire dandy amb segell Armani i Tony Miró, un estil discret,elegant i personal que ja volgueren els horteres tipo Guti, Beckman, Casillas i companyia. Es Mister al terreny de joc, i si volguera, mister a un concurs de bellesa.

Pero si es guapo per fora, el tio també es guapo per dins. Es un futbolista que llig ( ¿?), i encara que no el veig amb carnet del Liceo, segur que és habitual del temples de la cultura, eixe concepte que no coneixen tot els futbolistes amb sou de la premsa rosa.


Pep, guapo. Que dissabte ho vas fer molt be. Gràcies.