La crisi dels 40

Ha arribat el moment. Canvi de digit. Espere que no em passe com l'efecte 2000, amb el canvi de mil.leni, i tot el meu hardware se'n vaja a fer punyetes. A més a més, a mi la xifra m'agrada. 40. El quatre és el meu número talismà. Només he d'afegir el zero darrere i "voilà", entrem a la dècada dels "cuarentañeros", que no "cuarentones", ni tampoc entrem en cap "cuarentena".

A mi el que més va a costar-me, no és admetre que ja els tinc, sinó percebre la realitat de que els tinc. Es a dir, sé que tinc quaranta perque al meu DNI diu que vaig naixer un 9 d'agost del 68, però res més. I per un altre costat jo no em crec que tinga ja els 40, ni el meu ànim, ni la meu cara, ni el meu cap han fet seua esta xifra.

Aixó demostra que els quaranta d'ara són una llarga prolongació dels feliços trenta.
Jo crec que tot es positiu amb la nova edat qu estrene. Em resta un any menys per la jubilació, un any menys per a tindre pagada la hipoteca, sóc un any més sabia, més astuta, i més viatjada (amb el sentit estricte de la paraula)
Aleshores, on està la crisi dels 40? M'arribarà?

Però allò que més importa , és que amb 39 o 40, qui em vol s'ha tornat a recordar de mi en un dia tan especial.