la primavera dins d'una estança

Aquella llum de primavera tardana havia durat només uns instants, els mateixos que havia estat il·luminada l’estança. A poc a poc, s’havia retirat, eixint pel mateix badall de la finestra... havia fugit sense fer volta. L’estança romania fosca de nou. Res ballava al seu interior. Res no tornava a ser més que l’acumulació d’unes experiències belles, gelosament protegides i guarides en la seguretat de les seues parets.

I encara, molt temps després de marxar d’aquella breu primavera, pensava en l’estança [el lloc d’ànim especial on totes les persones hem estat alguna vegada... on, sempre que és possible, ens agrada tornar].

(amb permís de Germà Llorca)

....i vindran altres primaveres i tornarà a il.luminar-se l'estança. I eixes quatre parets, on tanquem amb pany i clau tresors impossibles, perquè no els tornarem a trobar, i àncores que no s'afonen, i a les que ens agarrem per continuar surant, tornaran a rebre el caliu del sol. La tebiesa d'eixa llum fondrà de nou la gelor del temps que ja hem deixat darrere, i tot es tornarà dolç com el condonyat que es guarda d'any en any. L'estança tornarà a obrir-se en una altra primavera, d'aixó estem segurs. I deixarà entrar el sol i l'aire. Un sol que desinfecta l'ànima i un aire que neteja les teranyines del cap. I aleshores ho vorem tot més clar. Encara que siga només durant un altra primavera.

(Pilar Llorca)