Llentilles

El temps havia passat deixant petjades d'elefant. Martina sempre parlava utilitzant metàfores d'animals. Deia que els anys passaven per damunt d'ella deixant clots que es tornaven a omplir. I aixó ho aplicava a multiples experiències. Així era Martina, una tastaolletes a la recerca del sentit de la vida, un ratolí lletraferit perdut dins la biblioteca d'Alejandria. I a mí, aixó ja m'anava bé. Necessitava la seua empenta i la seua iniciativa desfermada per poder tirar endavant dins de la meua trista i grisa existència. Erem l'acoblament perfecte. Només que jo no entenia que podia veure ella en mi, que podia oferir-li jo, un home quinze anys major i amb tota una vida de decepcions a l'esquena.
Aquell matí la vaig trobar a la cuina, plorant amb el desconsol descompassat de qui ho dona tot per perdut. Les llàgrimes li regalimaven galtes avall i els ulls s'encenien amb una lluentor intensa. En una mà sostenia mitja ceba, en l'altra el ganivet. Martina ,com cada dilluns, em preparava llentilles. Jo, com cada dilluns també, li escriuria una cancó. Era un més dels nostres tractes, com aquell amor mai declarat.