Hui no tocava, però te he vist. Anaves amb el pas perdut i el pensament absent. Eixe estat amb el que sovint ens abandonem quan caminem per una ciutat. Fas com jo, mires cap endavant per no caure, pero el teus ulls busquen més enllà del pròxim carrer. Són eixos moments en els qual pagariem per endivinar el pensament. Estaves serios, quasi enfadat amb tu mateix. Amb el somriure que tu tens, es una falta de consideració molt greu.
M'agradaria tant compartir les teues preocupacions, fer-les meues també, que pagaria per ser capaç de parar-te enmig del carrer i oferir-te el meu consol. A lo pitjor t'has enfadat amb la teua dona i no pots soportar el neguit de saber-la patint i no haver posat solució. Perquè la rancunia no du a cap lloc. Es el que li passa a la protagonista de l'última novel.a de Miguel Delibes. Ella es colocava un fil blanc nugat a un dit per senyalar que estava enfadada, però si el fil queia ella inmediatament oblidava el motiu d'eixe disgust. Era una dona que estava tant lluny de la rancunia que mai s'enrecordava de perquè portava un fil al dit.
Però pocs fils s'haurà nugat, la que suposse serà la teua companya, per tu. Sembles inofensiu, tendre i interessant, d'eixes persones que mai m'avorririen, que sempre tindrien un somriure, un perdó i un detall.
1 comentario :
He caminat moltes vegades amb el pilot automàtic, comunicant, amb la mirada perduda, les orelles tapades i les mans deixades caure, sí, és cert, no sempre estem on estem, o on ens agradaria estar o on els agradaria que estem, però qui te la facilitat de poder volar mentre camina i poder somniar mentre vola, és un afortunat, amb una doble vida la que té i la que veu desde les altures, té el que ha volgut i somnia el que voldria.
Es un dolç despertar arribar al lloc on vas després d'eixe mini-viatge, somrius i tan sols tú saps per qué.
Per un 2008 feliç i somniat.
Publicar un comentario