Un passeig per València

València té, si busques, l'encís pèrfid de les ciutats mediterranies. Ciutats que veneren al Deu-Diners amb temples dedicats als negocis, com l'elegant i provocadora Llotja, i que idolatren l'hedonisme del dolce far niente, com pots imaginar al Palau del Marqués de Dos Aigues. Però també l'envers de la moneda, catedrals on plorar els pecats mentre els àngels toquen música celestial allà dalt (majestuosos els colors de la restauració). València té racons per recordar com les nits d'estudiants al Negrito, i racons per descobrir (gràcies al amics que m'ho descobreixen) com l'amagada i austera església medieval de San Joan del Hospital.

València té somnis de gran ciutat i per aixó enfila mostres, campionats o grans exposicions (molt interessant la de Sorolla), tal vegada per què no recorda que ja va ser una gran ciutat. València té llacunes de memòria històrica que caldria revisar per no oblidar qui va ser. València, des del meu temps d'estudiant és un plaer de ciutat, poder tornar de tant en tant, i redescobrir-la de la mà de qui m'acull, un goig.