Home sweet home!

Per fi a casa! Tres setmanes d'exili forçós acaben per descol.locar a una. Els obrers saps quan entren, però mai quan eixen. Es norma de la casa. Em van dir una setmana i mitja i han estat tres. Tres menys un dia, fins i tot s'assembla a una condemna. I mentre , jo, d'okupa en cases de dos amics, repartint la molèstia. Des d'ací moltes gràcies a Elena i a Gus. Ells m'han fet l'espera i la desesperació més còmoda. Però tot i estar perfectament acollida (amb room service i tot) ha sigut com si estiguera d'acampada, amb quatre camisetes i dos pantalons, el necesser bàsic, dos llibres, el MP3, i poc més.I clar hi ha moments que tires a faltar tot allò que no sabies era imprescindible i ara ja ho saps: els teus huit parells de sabates i el balsam-contorno de ojos. I es ací quan et planteges el significat de la paraula necessitat. Perque ja veus, fora de casa, sembla que ho necessitem tot. I com pot ser? Perque quan m'en vaig de viatge vint dies, porte tot en una motxila. Es què quan estic en altres mons, quan són dies de "vino y rosas",la necessitat es diferent? No ho sé però vos jure que estes últimes setmanes eixa manca de propietats doméstiques m'han fet deprimir-me i tot. Però torne al tema obrers. Algu saps si són d'una especie diferent? Ho dic perquè la comunicació client-obrer no funciona. No sé si es tracta de manca d'atenció, de lenguanjes diferents, de passotisme...En fi, que tu dius vull la paret pintada a paleta i el sostre inclinat,i a l'endemà et trobes amb la paret inclinada i el sostre pintat a paleta. Cal estar damunt, i donar la mateixa explicació mil i una vegades. I no deixar d'anar per l'obra cap dia. Si ho fas estàs mort. Pot ser quan arribes no siga ta casa.