Una orxata, per favor.

La brisa de llevant refrescava l'ambient xafogós, però el passeig per la seua benvolguda Malvarrosa li havia cansat les cames i secat la gola. Era el millor moment per fer una parada a una de les terrasses que a l'estiu creixen a banda i banda del passeig marítim, com els caragols quan amaina la pluja. Es va sentar en una de les taules que quedaven lliures, i amb l'alè desemparellat va tancar els ulls buscant així la concentració necessaria per reviure la història ,la seua història. Bernat ja feia temps que havia perdut el tren de les possibilitats, ara només esperava retrobar-se amb els amics, a les partides del casino del poble. I en alçar espaiet les parpelles cansades, la vista li va jugar una mala passada. Allí estava la dona més bonica del món. L'havia somiat tants anys que a força de recordar-la diariament dins dels seu cap, li va estalviar el pas del temps. La jove que estava a tres metres evidenment no era Teresa. Però per a Bernat aixó no importava ara. Perquè ara la tenia davant. Els seus ulls es van concentrar en seguir el fil d'orxata que li regalimava per la línia del coll fins buscar l'amagatall d'uns pits daurats. Va voler guardar la imatge ,però un moviment d'uns dits llargs i ràpids van fer desapareixer l'emprenta dolça i enganxosa d'eixe riuet d'orxata. Teresa podia haver fet eixe mateix moviment, a mig camí entre la seducció i l'innocencia, però aixó seria quaranta anys enrerre.....