Por i ràbia.

Hui he pujat a un tren de rodalies. Anava a Elx i he baixat en el túnel subterrani de la baixada del Parc Municipal. Supose que estos dies cada persona que ha baixat ací ha sentit, como jo este matí, la por i l'angoixa. No hem vist cap imatge als informatius de l'interior del túnel de Jesús,les hores posteriors a la tragèdia del dilluns, però ahí baix , una simple mirada al voltant no deixa lloc a la imaginació. Et venen mil imatges al cap, i la reacció química no es fa esperar. No crec que cap persona estos dies , agarrant el metro, no haja notat els ulls humits i la pell eriçada. I al mateix temps, un intens sentiment de ràbia.
Este matí havia llum , però no m'ha calgut imaginar l'oscuritat al metro de València. Les parets humides i relliscoses del túnel se m'han representat com l'antesala de l'infern. I les vies, llargues i infinites, m'han fet arribar els crits desesperats, l'angoixa desfermada i el soroll de la gent fugint de l'horror. Jo no vaig a parlar ací ni de causes , ni de culpes. Ni de suposicions, ni de "però és que si.....". Ni del discurs artificial i oficial , ni del discurs fàcil de l'oposicició. Supose que ja sabeu tots el que pense. Som gent del carrer , i a la gent del carrer ens agrada trobar metge quan estàs malalt, i vore a l'endemà, que ens han arreplegat el fem de la porta de casa. Però el que va en cotxe oficial no sap, ni vol saber, si el metro arriba on té que arribar, i si a la guarderia del seu barri hi ha plaça. Però senyores i senyors en el camí s'han quedat 42 víctimes. Estem en l'anomenat primer món, i no pot ser , que la ciutat-aparador de Calatrava i Norman Foster, amague a 8 metres sota terra les misèries d'uns pressupostos que no arriben on haurien d'haber arribat.