Goig i patiment.

Hi ha que patir per amor encara que siga una vegada en la vida. Crec que ès l'únic accident emocional que ens fa sentir vius de veritat. ( Hi ha un altre que ès el fet de parir,però clar este està reservat només a la meitat de la població ) A lo que ibamos.
Parle de patir,patir. De pensar que el món sense ell s'acaba, que si no és ell no serà cap altre. De tindre dia rerre dia l'estomac tancat, i el cap embotat de tant de pensar en culpes i perquès, en el que he fet i en el que he deixat de fer. De plorar de ràbia fins buidar-me tota per dins. Tot este raonament (totalment personal i que més d'un no compartirà) ve arran del llarg camí de sofriment que se l'obri al davant a una amiga meua que ara mateix està en aixó de desfullar la margarita ( el que té la margarita a la mà , i per tant la decisió és ell, clar). La seua història em recorda tant a la meua....Però vos assegure que tornaria a passar i a patir dia a dia sense cap dubte.Perquè si un dia arriba la fi, però la història ha sigut el més meravellós que podies imaginar, no cal que diga que el patiment ha pagat la pena. Algú, que ara no m'enrecorde qui és, va dir que "por no sufrir, corres el riesgo de no gozar" i estic absolutament d'acord.
Hi ha milers de històries de parelles que s'han conegut de jovenets i fins a hui, "y así pasen muchos años". M'en alegre molt, però s'han perdut una part d'esta història. Ja sé que motls direu que exagere, però és la forma de revenja dels que hem patit el desamor. I a més nosaltres podriem inspirar un Tolstoi, un Austen, un Flaubert...ells no. Ara en serio. Continue pensant que encara que siga una vegada s'ha d'estimar fins el límit, fins allò irreal, i quan vinga el bac, tirar-te tot a l'esquena i deixar que el temps torne a restablir l'ordre planetari particular. Però fins que arribe eixe dia vindràn altres on la ràbia, el dolor i l'odi, seràn el teu primer plat, el segón i les postres. I al mateix temps et sorprendràs escribint en el teu cap diàlegs fictícis per quan arribe eixe dia en el que penses ell et telefonarà ( i que mai més vindrà) . Perquè l'amor és al final una mala passada. Quan no ve quan toca, no és queda el temps que tu dessitjaries. L'amor depèn de dos, i dos són massa en este món tan xicotet.
Jo sóc de les que pensa que si ja l'has conegut, i no ha pogut ser, c'est la vie. També vos dic que m'agradaria estar equivocada.

PD: per a qui sap que va dedicat este escrit, ANIM !