04 marzo 2008

Omnes vulnerant, postuma necat.

La vida va massa apressa. Espenta i engul. És com un animal famolenc en busca de presa. Una bèstia d'instint assassí que devora les hores sense despentinar-se, com qui menja xanclots de raïm a l'ombra de la parra. Ja ningú camina sense destinació, quasi ni tan sols menja per plaer, i parlar pel fet de gaudir de la conversa és un costum en perill d'extinció.
Vivim molt ràpid, no hi ha cap dubte. La vida es un destarifol sense un altre objectiu que arribar sencer al cap de setmana. Passen els dies, les setmanes ,els mesos, i un dia t'en adones que ja es Nadal perque ho anuncia El Corte Inglés.
Hem perdut l'Oremus. Hem perdut el bon costum d'assaborir el pas del temps. Perquè no hi ha plaer més afalagador que un dimarts o un dijous qualsevol, pessigar-li quaranta minuts al calendari i sentarte en una terrassa a llegir la novel.la, fa ja tres mesos començada.
La vida, ho torne a dir, va massa apressa. Hui fas 30 anys i demà t'alçes amb 38. Et preguntes l'edat i tardes trenta segons en calcular-la. No estàs segur, ja no saps per on vas. El temps passa, i de tant en tant t'ho demostren les persones que has conegut al llarg dels anys. Veus a un company d'escola, perdut en els últims deu anys, i te'l mires amb el sobresalt de qui es veu reflectit en un espill trencat. Són els anys que feridors i egoistes busquen arribar més lluny.

5 comentarios :

sita dijo...

Sita mía, cualquiera diría que te da miedo cumplir años este 2008, ¿o me lo parece? jejeje, es broma, sólo que como no tengo mucho tiempo de ponerme al día en tu blog, he decidido leer este, y dejar constancia de que te sigo, aunque sea muy de vez en cuando. Besitos!!!

Txema Rico dijo...

Collons Pilareta!!! Com m'hwe vist reflectit en el teu comentari...encara cada dia jo soc mes "jove"... ja ja ja

Anónimo dijo...

Mi madre siempre decía que hasta los veinte la vida pasa muy lenta y a partir de los veinte, de repente tienes sesenta y no sabes como...¡Que razón tenía!Un besazo MC

Moixameta dijo...

Es cierto que la vida pasa muy deprisa, pero tb. es cierto que, cuando nos cruzamos con ese compañer@ de escuela que no hemos visto en diez años, podemos pensar lo bien que nos conservamos y que para nada aparentamos la edad que tenemos. Ahí queda eso!!!!

Anónimo dijo...

Tempus fugit.Aequam memento rebus in arduis servare mentem.