Dos anys

Els "meus" bessons fan ja dos anys. Era ahir quan els donava el biberó a l'hospital i apuntavem en una llibreta qui menjava a cada toma per no equivocar-se i que un dels dos es morira de fam. I aixó que des d'un principi es podien diferenciar prou bé. Mario des que va naixer té tres repels en el cap que l'identifiquen inmediatament. Mai podrà pentinar-se, com a molt està condemnat a dur el monyo tallat a l'u. Dieuen que els repèls són síntoma de ser de la pell de Barrabàs, i per ahí va, perque no fa una bona. Té molt de geni, i com els "Llorca Impars" quan s'enfada es tira a terra. Pel que fa a Tomás, també té una senyal física que li va amb el seu caracter. Se li formen dos foraets a les galtes quan riu, no cal dir que és el més rialler.
Els dos estàn marcats per ser els xicotets, per vindre darrere d'un altre germá, Sergi. I davant eixe referent cada un d'ells respón de manera diferent. Mario ha parlat i caminat abans, simplement perque fa tot allò que veu fer a Sergi. Es el seu deixeble i Sergi el mòdel a seguir. Sempre va darrere d'ell. Tomás, no. Tomás no va tindre pressa en caminar, i pel que fa a la llengua, es pren el seu temps. Parla ,però no saps que diu. I sempre va al seu aire, és més independent.
Els dos tenen dos manies. Mario té una idea fixa: els elefants. Li encanten, té un que no el solta ni per a dormir. En general li agraden tots els animals. Quan està molt ruc i li parles, ell et contesta fent el lleó, i clar de tant fer-ho moltes vegades està com afònic. Tomás té una especie de predilecció malaltissa per els mòbils i les càmeres de fotos. Té els ditets dissenyats per a les noves tecnològies,com sa tia.
Ja han fet dos anys, i estàn ara que te'ls menjaries. No hi ha alguna manera de que es queden per sempre així?