20 febrero 2011

La timidesa

Mai he escrit sobre la timidesa. Si, la timidesa. Eixa companya que ha crescut amb tu, i que no t’abandona en tota la vida. I amb els 40 a l'esquena, encara li pregunte, però que no has tingut prou?, que encara has de vindre amb mi a tots els llocs?.

Eixa és la timidesa. No sé que haguera sigut de mi sense ella. Evidentment haguera sigut una persona diferent. Millor? Pitjor?. No ho sé. De vegades fent el review a la vida m'ha vist en situacions molt diferents, amb parella de les de per a tota la vida, amb fills, amb un altre treball, a un altra ciutat, ...tot perquè la timidesa en eixe moment no haguera aparegut i la meua existència segur seguiria per altres vies. A millor li haguera fet cas a aquell xic que tant estava per mi. O tal vegada haguera estudiat un altra carrera. O a lo millor estaria en Africa, o tal vegada en Sevilla. Mai saps que hagueres fet si la maleïda vergonya no t'haguera impedit fer allò que mai no has fet, allò que la timidesa insuperable ens va advertit ...

Ara em sembla mentida, es suposa que em dedique a això tan poderós que diuen que és la comunicació, que cada dia he de parlar amb gent desconeguda, que sóc una dona madura, es més, fins i tot hi han homens que sé que els pare perque em veuen una dona tan segura.. que faig por. Si jo els contara... Si saberen que la vergonya em fa posar vermella encara. Que de vegades no salude per timidesa.

Quan de mal m'ha fet la timidesa. O no, no ho sé. Perquè en esta vida de sorpreses constants mai saps si el que ha anat així ha sigut per al teu bé o tot el contrari. Però, el que està clar és que encara la timidesa em pot. I sé que de vegades sóc capaç de guanyar-li la partida i fer-me la valenta, però també se que quan més necessite amagar este sentiment pàrvul i sense trellat, ell em supera i acabe amagant el cabet com una tortuga.

I ja no vos conte quan la timidesa es muntiplica per dos, es a dir, quan una tímida es troba amb un tímid. Poden passar anys que el vent no bufarà ni a Llevant ni a Ponent. I enmig de la mar ens ofegarem. Això si, miratse els ulls i sense dir res, com dos tontos.

2 comentarios :

Txema Rico dijo...

Com t'entenc benvolguda Pilareta. A més, este post l'hagera pogut escriure jo mateix. M'identifique plenament amb tot el que has reflectic...en cada línia, cada paraula, cada sensació descrita...El pitjor de tot es que, de vegades, moltes vegades, la gent confón timidessa amb estupidessa. Eixa creu l'hem de portar a l'esquena, i no vejes com pessa.

Oriol López dijo...

Realment, la timidesa ens fa perdre moltes oportunitats, com ens explica la Sophia Blasco a l'article 'El preu de la timidesa': http://desdelamediterrania.cat/2010/12/26/el-preu-de-la-timidesa/