31 enero 2010

Formigues en diumenge.

Toquen a un quart d'onze. La casa està en silènci. Un silènci net i tebi. Isc al jardí i la llum em cega. És un sol d'hivern, regenerador. Pegue la volta a la casa buscant el piular dels pardals. M'esperen agrunsant-se en les primeres branques dels pins del darrere. Quasi ni bufa el vent. Es el darrer diumenge de gener.

Em fixe en el paisatge. El lledoner està completament nu, no li queda ni una fulla. Les branques semblen alleujades de llevar-se tot el pes. Imagineu si nosaltres puguerem fer el mateix. Llevar-se tot el pes. Descarregarse les punyetes, els problemes, les preocupacions, i la mala baba que tenim sempre. I quedar-se despullat, lliure, o millor encara, que ens transformarem com els ametlers. Que tinguerem dies de primavera primerenca, i que ens eixes branques nues anaren apareguent tendres i blanques flors. Fruits d'un demà possibilitador. D'un futur.

Continue somiant desperta i em fixe en una filera de formigues obreres, xino-xano, xino-xano. Es diumenge, pero elles com si no res. Venen a per les micones de la meua torrada de pa. Punyeteres treballadores. Estes si que pensen en el futur. Em donen ràbia. No les xafe perque son animals de Deu. I hui es diumenge.