27 diciembre 2006

Cola-cao blues.

Vivim massa a pressa per adonar-se que l'amor continua movent el món. No tenim temps per a pensar-hi.
Els que hem tingut mala sort, en aixó d'encertar el coret i la flexeta, de vegades no som conscients del que ens perdem; i els que sí han caigut en la malaltia, com ja ho han aconseguit, molt sovint descuiden el dia a dia, que al cap i a la fi, són els xicotets capitols d'una gran història, i tots eixos dies tenen alguna cosa que dir dins de la gran trama. Algú està seguint-me?
Tot açó ve perquè este cap de setmana vaig llegir unes declaracions del pintor Antonio López. Ell dia de la seua dona el seguent:

Es una compañera extraordinaria. Cada día, cuando desayunamos, charlamos. Yo le sonsaco, le doy carrete, y ella me sitúa. Esa conversación me da el punto de partida para la jornada.

Em va semblar emotiu. Blaneta que està una ultimament. Jo voldria un home així per envellir al seu costat, i tindre les mateixes ganes d'anar-me'n al llit amb ell, que d'alçar-me al seu costat per compartir un cola-cao amb madalenes. I no fa massa vaig coneixer un matrimoni que als 60 anys encara fan coses com escriure's missatges d'amor amb un dit sobre la pell de la mà de l'altre. Tendre!!
I pot ser que passe el temps, molt de temps, i no conega a ningú que page la pena. O potser ja el conega, i mai li diga res. O potser, el vaig coneixer, i no va poder ser. Es tan difícil encertar. Es tan difícil trobar la persona. Eixa fitxa que encaixe amb el teu humor , i amb el teu malhumor. Eixe amic amb el que compartir un massaje de peus en arribar per la nit a casa.